FESTIVAL DE TORROELLA. Joyce DiDonato, mezzosoprano. Craig Terry, piano. F. J. Haydn: Arianna a Naxos, Hob. XXVIb:2. A. Vivaldi: “Vedrò con mio diletto” (Il giustino). G. F. Händel: “Lascia ch’io pianga” (Rinaldo), “Crude furie degli orridi abissi” (Serse), “È pur così in un giorno… Piangerò la sorte mia” (Giulio Cesare in Egitto), “Dopo notte, atra e funesta” (Ariodante). J. A. Hasse: “Morte col fiero aspetto” (Marc’Antonio e Cleopatra). R. Wagner: Wesendonck Lieder (selecció). ESPAI TER. TORROELLA DE MONTGRÍ. 31 DE JULIOL DE 2021.
En les últimes crítiques de les actuacions de DiDonato al nostre país ja havíem advertit de la capacitat de la mezzosoprano americana de renovar el repertori amb rapidesa, varietat i velocitat. I el recital que va oferir a l’Espai Ter per inaugurar oficialment la quarantena edició del Festival de Torroella ho va tornar a demostrar sobradament.
Així, mig any després del seu debut al Palau de la Música –on tornarà les properes tres temporades, que prometen sorpreses molt interessants–, també acompanyada de Craig Terry, a l’Empordà va tornar a presentar la petita cantata sobre el mite d’Arianna que explora i explota tots els seus recursos dramàtics i amb què poques cantants s’atrevirien a encetar la vetllada –passen vint minuts fins que el públic no té dret a rèplica!
Seguidament, amb l’esforç habitual per fer-se entendre en castellà, va presentar les tres peces següents del programa, que van resultar versions antològiques d’àries de Vivaldi i Händel, exigents en tècnica, fraseig i ornamentació, que va aplicar de manera personalíssima.
Després de l’entreacte, dues àries barroques de Cleòpatra, una de Hasse i la cèlebre “Piangerò la sorte mia” de Händel –aquestes també les havia ofert, i igualment aparellades, darrerament– van donar pas a la novetat ja anunciada en el programa: tres dels Wesendonck Lieder de Wagner que ella mateixa es va encarregar de justificar adduint que el temps de pandèmia li ha permès reflexionar i explorar repertoris nous, de Mahler –al Palau li havíem sentit per primera vegada els Rückert Lieder–, Schubert i, va dir, Wagner. El resultat va ser un interludi preciós, com una alenada d’aire fresc que es va deixar notar des de l’acompanyament pianístic fins a l’idioma i, evidentment, l’estètica, en què DiDonato va demostrar sobradament haver assumit les exigències del cicle que previsiblement haurà de completar en el futur.
El recital va acabar amb una altra peça händeliana exigent i, ja fora de programa, tres bisos per respondre a l’entusiasme del públic: “Voi che sapete” del Cherubino de Le nozze di Figaro, “Over the rainbow” d’El màgic d’Oz i I love a piano d’Irving Berlin. Un merescut regal de la mezzo americana al públic de Torroella pel seu aniversari que aquest li va retornar dempeus.
Imatge destacada: © Martí Artalejo.
