Subscriu-te

Difícil de criticar sense matèria criticable

© Antoni Bofill

PALAU 100. Les Arts Florissants. Sandrine Piau, soprano. Hugo Hymas, tenor. Alex Rosen, baix. Dir.: William Christie. La Creació de F. J. Haydn. PALAU DE LA MÚSICA. 14 DE MAIG DE 2018.

Per Jaume Comellas

Que difícil és escriure una crítica, o sigui criticar un esdeveniment que, com aquest, conté tan poca càrrega espúria, o sigui tan poc a criticar, valgui tanta redundància. En aquestes condicions, en la mancança de matèria grassa criticable, hom ha de rendir-se a un altre exercici: el de garbellar amb un garbell de malla molt fina el molt poc que pot passar per aquest sedàs tan exigent. La Creació és una obra grandiosa, també en extensió –gairebé dues hores–, però així mateix per l’argument amb què s’articula, per la idoneïtat d’un llibret suggestiu i, fonamentalment, perquè la partitura de Haydn és d’una riquesa i profunditat majestàtiques.

© Antoni Bofill

Des del punt de vista de la forma oratori, si es mira la història endarrere, Haydn ha superat la possible influència de Bach, si és que en coneixia a fons els oratoris: no oblidem que la Passió segons sant Mateu va ser descoberta per Mendelssohn una trentena d’anys més tard de l’estrena d’aquesta obra de Haydn. En aquest sentit podríem afirmar que La Creació és una obra fins a cert punt moderna, sobretot des del punt de vista del tractament vocal, que apunta en determinats moments –el duo Adam-Eva de la tercera part– el lirisme operístic mozartià i, fins i tot, encara que sigui dir molt, el primer Rossini. Hi ha un cert paraoperisme subtil que, sense trair el caràcter germànic essencial de la composició, en alguns matisos el transcendeix.

William Christie, de qui fa poc vàrem gaudir una magnifica versió de l’òpera Ariodante al Liceu, ha ofert una versió també mirant endavant més que no endarrere; o sigui, ha evitat caure en l’historicisme musicològic per mostrar el Haydn que es troba en el millor moment de la seva carrera, que ha afermat la seva personalitat i que escriu una composició potent, rica, brillant i riquíssima. Fins i tot podríem acusar un cert excés sonor en una orquestra consistent que a vegades va tapar el cor, mentre que uns tempos fluids, gens recarregats, afavorien una lluminositat transparent però no enlluernadora. En definitiva, una versió que deixarà petja en els qui en vàrem gaudir; que deixarà una memòria inesborrable.

© Antoni Bofill

Quin goig escoltar un cor com el que comanda el director franconord-americà i quina delícia la soprano Sandrine Piau –quanta classe i elegància, el seu cant!– encapçalant un trio completat per dos joves valors, gairebé acabats de sortir del rovell de l’ou dels seus processos de formació. La veu del baix nord-americà Alex Rosen és d’una bellesa molt infreqüent i la línia de cant, notable, encara que un cert histrionisme sense justificació va llastar en part la seva imatge. Hugo Hymas és un jove tenor de veu petita, que ja és –no diríem encara un gran, però sí considerable– especialista d’oratori que va arrodonir el resultat excel·lent d’aquesta parcel·la.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *