Subscriu-te

Diversitat de cultures, estils i llengües, de bracet amb Savall

VI FESTIVAL DE MÚSICA ANTIGA DE POBLET. “La memòria i els símbols del Poder, de la Fe i de l’Exili”. Orpheus XXI. Jove Capella Reial de Catalunya. Hespèrion XXI. Direcció musical: Jordi Savall. MONESTIR DE POBLET. 10, 11 i 12 D’AGOST DE 2018.

Escriu fra Octavi Vilà, abat de Poblet, en les notes que acompanyen el programa del VI Festival de Música Antiga de Poblet, que “sant Benet ens parla, en la Regla que regeix la nostra vida de monjos, d’acolliment; de rebre els forasters que truquen a la porta del monestir com si fossin el mateix Crist”. Sobre aquesta premissa de l’acolliment Jordi Savall ha articulat un cicle de conferències i concerts dedicats a la música dels refugiats, a la diversitat de sons plasmats i reunits per Françoise Couperin el Gran a Les Nations i a la miscel·lània d’idiomes que conviuen a les Ensalades de Mateu Fletxa el Vell, el qual, recordem-ho, morí com a monjo de Poblet probablement el 1553.

El monestir cistercenc de Poblet trencava el seu silenci nocturn per omplir-se d’una música que portava l’inconfusible segell de Jordi Savall i va atreure en el decurs de tres nits un públic que omplia la immensa nau de l’antic dormitori dels monjos.

El primer dels concerts, a càrrec del conjunt Orpheus XXI, portava per títol “Camins de l’exili i de l’esperança”. Un diàleg de les músiques cristianes, jueves i musulmanes al voltant de la Mediterrània ens permetia escoltar vint-i-cinc músics procedents de Síria, Bangladesh, el Kurdistan, el Marroc, Bielorússia… integrats en el projecte Orpheus XXI. El propi Savall i solistes de l’Hespèrion XXI realitzen “un treball educatiu i artístic basat en l’atenció a joves refugiats a les ciutats europees i que té com a objectiu donar veu a la diversitat de patrimonis mil·lenaris conservats en la memòria d’aquests extraordinaris músics”, tal com explica el mateix músic igualadí. Sobre l’escenari curosament il·luminat, instruments com els ouds, el buzuq, la tabla, el cymbalum, el ney, dirigits des de la viola d’arc en mans de Savall, omplien de ritme i harmonia les bellíssimes melodies de tradició sefardita, cants religiosos kurds, música del Sudan, Bangladesh, França, el Líban, Grècia, Israel, Síria o Turquia. Músiques que confegien un immens i divers mosaic per retre homenatge a les víctimes de la guerra a Síria. Dues hores de música bellíssima, eclèctica, en què refinament i recolliment, ritmes i colors, melodies amb l’ús particular de les escales modals i harmonies curosament treballades creaven una atmosfera màgica i feien arrencar una vegada i una altra els aplaudiments a un públic entregat a les evolucions d’aquests grans músics. Exemple de l’acolliment –premissa del concert– va ser la darrera peça interpretada: una mateixa melodia cantada a la vegada en diversitat de llengües com a símbol d’aquesta unió intercultural. Prèviament al concert –al qual va assistir el president de la Generalitat, el Molt Honorable Quim Torra–, l’erudició de Josep Maria Bricall va quedar palesa en una conferència dedicada al refugi de la memòria i celebrada al Palau de l’Abat. Beethoven, Wagner, sant Agustí, Gracián, Marx… eren citats en aquest viatge per diversos referents de la nostra cultura.

Després d’un concert matinal ofert pel conjunt Tasto Solo, la música de Les Nations de Couperin interpretada per Le Concert des Nations va meravellar el públic que un cop més omplia la sala de l’antic dormitori dels monjos. L’obra de Couperin va donar nom l’any 1989 al conjunt Le Concert des Nations, com a idea de reunió de gustos musicals. Marc Hantaï, Patrick Beaugiraud, Josep Borràs, els violinistes Manfredo Kraemer i David Plantier, Xavier Díaz-Latorre a la tiorba i Marco Vitale al clavecí, tots dirigits per Jordi Savall des de la viola de gamba baixa de set cordes, ens van portar al llarg d’un viatge exquisit per aquestes Nations de Couperin. Els quatre ordres estructurats en una sonade seguida d’una suite de danses i que porten el nom de La françoise, L’espagnole, L’impériale i La piémontese integren aquesta monumental obra escrita l’any 1726 a partir de les sonates que el compositor francès havia elaborat trenta anys abans. Una interpretació basada en un equilibri perfectament matisat de la sonoritat, amb diàlegs instrumentals executats amb un gust expressiu refinat i una afinació acurada fins al més mínim detall esdevenien una constant dins una execució plena de clarobscurs i dinàmiques realitzades curosament. Els contrastos entre gravement i gayement que es succeeixen a les sonades, la rítmica de les gigues o de les bourées, el recolliment de les sarabandes profusament ornamentades, creaven una atmosfera màgica en què Savall i tots els músics gaudien i feien gaudir de la música que passava per les seves mans. Una perfecta amplificació del so, que evitava qualsevol tipus de reverberació de la sala –malgrat els prop de noranta metres de llargada i la gran alçada de la coberta sostinguda per dinou arcs de diafragma–, va permetre a les prop de set-centes persones del públic gaudir amb total nitidesa de la música de Couperin. “Considero de bona fe que estimo molt més allò que em toca que allò que em sorprèn”, ens recordava Jordi Savall des de l’escenari tot fent esment a una frase de Couperin amb la qual definia el seu propi art. I el cert és que l’aprofundiment assolit per Savall en aquesta obra, des d’una veritable estima vers cadascuna de les notes que interpreta, es va evidenciar de nou amb una recreació inoblidable. Just en aquestes dates aquell cèlebre enregistrament de Les Nations amb Hopkinson Smith, Koopman, Huggett, Banchini… datat el maig del 1983, torna a sortir al mercat remasteritzat i amb nous comentaris, ara sota el segell Alia Vox.

“Cap a on va Europa? L’Europa dels valors i dels drets fonamentals” va ser la conferència que va precedir el concert, en què les clarificadores explicacions d’un expert en dret com Eduard Segarra i un enriquidor diàleg posterior amb Jordi Savall sobre Europa van prologar aquest concert amb música de Couperin.

“Retaules espirituals”. Mateu Fletxa & Bartomeu Càrceres. Amb aquest títol s’obria el darrer dels concerts del cicle: les ensalades com La justa i El fuego o La trulla confegien un programa en què l’eclecticisme de les llengües emprades (castellà, llatí, portuguès, basc…), produïa una miscel·lània plena d’originalitat, tot amb una música d’una enorme riquesa instrumental i vocal. El musicòleg Josep Maria Gregori, després de realitzar un interessant recorregut biogràfic de Fletxa, ens recordava que aquest autor va ser el primer a atorgar a l’ensalada una forma unitària. “Inventa un estil pseudopopular i l’ennobleix amb una composició polifònica”, recordava. Grandíssim treball realitzat per les vuit veus de la Jove Capella Reial de Catalunya, dirigida per Lluís Vilamajó, i pel conjunt instrumental, dirigit per Savall, per omplir de subtileses, extreure tot l’encant melòdic i recrear curosament els contrastos de sonoritats, i així fer congeniar la personalitat de cadascuna de les bellíssimes veus amb un suport instrumental que propiciava un substrat harmònic del tot meticulós. L’ambient d’una justa –un torneig– entre Adam i Llucifer fins que el Déu d’Israel aconsegueix derrotar el dimoni; l’incendi provocat pel pecat a El fuego o l’extensa ensalada La trulla, de temàtica nadalenca i amb multitud de girs lingüístics, propiciaven als cantants un cúmul constant d’oportunitats per exposar diferents aspectes expressius, situacions, caràcters, tot sota un treball polifònic de bellíssima factura. Nou èxit d’aquesta sisena edició del Festival, tant de públic, com d’interpretació i organització, amb unes propostes musicals curosament seleccionades per Savall i ofertes sota el gran nivell d’exigència interpretativa que li és propi.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *