Subscriu-te

‘Don Carlo’, el debut de Boadella al món de l’òpera

Josep Bros
Josep Bros

DON CARLO de Giuseppe Verdi. Llibret de F. J. Mèry i C. du Loche, basat en el drama homònim de F. Schiller. Josep Bros. Virginia Tola. John Relyea. Àngel Òdena. Ketevan Kemoklidze. Luiz Ottavio Faria. Simón Orfila. Orquesta i Coro de la Comunidad de Madrid. reforços del Cor i Orquestra Simfònica Verum. Dir. musical: Maximiano Valdés. Dir. escènica: Albert Boadella. Coproducció del Festival de Verano de San Lorenzo de El Escorial i Teatros del Canal. TEATRO AUDITORIO SAN LORENZO DE EL ESCORIAL. 25 DE JULIOL DE 2015.

Per Robert Benito

Veure representada aquesta òpera històrica de Verdi a pocs metres d’on reposen els seus protagonistes té una mica de morbo i de perill. El primer perquè la capacitat re(i)alística, en el doble sentit de realitat i reialesa, s’incrementa en el context local que embolcalla la representació, i el segon perquè els encerts-errors/veritats-falsedats s’acreixen davant aquesta obra colossal d’El Escorial.

Albert Boadella posseeix una indiscutible trajectòria com a actor i director teatral, i en aquesta última etapa de la seva vida com a gestor i programador d’un dels més grans complexos de creació artística de la capital de l’Estat, els Teatros del Canal, ha sabut conjugar qualitat i èxit de públic. No és la primera vegada, però, que un espectacle seu té la música com a instrument vehicular, com ja va ser el cas del seu Amadeus, dedicat a la figura del compositor i cofundador de l’Orfeó Català, Amadeu Vives.

En aquesta ocasió, i aprofitant la conjuntura de la codirecció del festival estiuenc d’El Escorial i els ja esmentats Teatros del Canal, Boadella s’ha atrevit a muntar l’òpera seriosa de Verdi per primera vegada en aquests escenari i ciutat, on tants ressons del passat conserva. La idea era molt bona, i els resultats, millorables, conviden a una revisió de la proposta de cara a la reposició als Teatros del Canal.

Schiller i l’àmbit germanicoflamenc no solament van crear una llegenda negra, sinó que la mateixa història té les seves llegendes o parts més fosques i moltes vegades la realitat històrica amb un bon context ens ajuda a entendre, no pas a disculpar, les atrocitats comeses en el passat. Per això el fet d’intentar humanitzar aquest personatges, com explica Boadella en les notes del programa, és una opció difícil de dur a terme encara que sigui en gairebé quatre hores d’espectacle.

Schiller no pretenia subratllar amb el seu drama la llegenda negra, sinó enarborar la bandera de la llibertat en un món regit per un sistema bicèfal, monarquia absoluta i Església inquisitorial. I d’això es va adonar el mateix Verdi en qualificar l’obra d’inversemblant en la seva correspondència amb Ricordi, amb motiu de la reposició a La Scala el 1883. Per aquest motiu qualsevol acostament que es vulgui fer d’aquests personatges, alguns d’inventats, com Posa, o la relació amorosa que centra l’òpera entre Don Carlo i Elisabetta, històricament inexistent, resulta com a mínim sospitosa de poc històrica.

Don Carlo Vest 056

El minimalisme escenogràfic de Ricardo Sánchez, l’historicisme del figurinista Pedro Moreno i la direcció escènica d’Albert Boadella són els tres angles d’aquesta proposta. El primer funciona bé, ja que amb una única plataforma i diferents objectes escenogràfics, principalment quadres de l’època, crea un espai nítid perquè els cantants siguin els veritables protagonistes de l’acció, i evitant així les enormes imitacions de la majestuositat escorialenca a què ens tenen acostumats altres propostes escèniques.

El vestuari ajuda a centrar la història en la seva època, si bé el moviment que comporta de vegades va pecar de poc net, sobretot en el cas de les dames del cor, ja que portar un vestit d’època exigeix un treball de moviment que no es va poder apreciar.

Després d’una gran campanya mediàtica, el treball de direcció escènica de Boadella va crear moltes expectatives que no es van acomplir del tot. L’obra original no té un ritme trepidant, però en aquesta ocasió la visió de Boadella no va aportar cap interès excepte en alguns moments esporàdics. El Cor semblava anar amb un rumb absolutament erràtic i a l’“Acte de fe” semblaven més aviat manifestants a la Puerta del Sol reprimits per la guàrdia reial que no pas la cort del rei més poderós de l’orbe. Just en aquest mateix moment dramàtic, després de la detenció de l’infant, la reina es revela contra Felip II donant-li l’esquena i sense obeir el seu mandat. Evidentment, són detalls que en la ment d’un regista poden significar alguna cosa –repressió de la cort, alliberament de la dona, però que en un plantejament historicista no estan justificats.

L’òpera es titula Don Carlo i aquí el bon ofici del director d’escena s’ha vist amb escreix, tot recreant el personatge principal –encarnat pel tenor Josep Bros– com el que la història ens diu que era l’infant: coix, capritxós, voluble de caràcter, amb tics nerviosos físics i desequilibris psíquics. Tot un treball minuciós i espectacular per al debut del tenor català en aquest rol verdià. Vocalment, la seva veu va sonar rotunda, clara i –com sempre– oferint una musicalitat admirable, si bé al final de l’obra es va mostrar una mica fatigat. L’argentina Virginia Tola va brillar com a Elisabetta al llarg de tota l’òpera, des de la primera aparició fins a la meravellosa interpretació de l’ària “Tu che la vanità”, seguit del duo final amb Don Carlo amb un gran fraseig i uns pianissimi veritablement de gran intèrpret.

Ketevan Kemoklidze i Àngel Òdena
Ketevan Kemoklidze i Àngel Òdena

El baix americà John Relyea, de gran presència escènica, va brillar en la seva ària “Ella giammai m’ammò!”, amb un instrument potent i carnós, encara que no gaire ampli de paleta expressiva. Àngel Òdena va ser un Posa elegant i lliurat a l’escenari, fins i tot en les insinuacions homosexuals amb Carlo marcades pel regista, encara que vocalment va tenir perilloses manques d’afinació en diversos moments, especialment en la seva última ària, si bé va demostrar novament una solvència vocal en aquest repertori verdià com va reafirmar amb el seu Germont al Teatro Real fa dos mesos. Ketevan Kemoklidze va ser una sensual Eboli brillant, més en la seva segona ària que en l’ària del vel del segon quadre, però amb una dicció italiana irrecognoscible. A causa de la versió escollida, el paper del Gran Inquisidor es va limitar al gran duo amb Felip II, que el baix Luiz Faria no va aprofitar prou, amb un color de veu més líric que el monarca i sense el sadisme que té la seva línia vocal. Prou diferent el menorquí Simón Orfila, que va aprofitar les seves curtes intervencions per mostrar la seva línia de cant en el paper de Frate-Carlos V.

Cor i orquestra van respondre amb justa correcció les ordres poc matisades del director Maximiano Valdés. Aquest seria un altre punt per revisar en futures propostes operístiques…, cal trobar una batuta amb nervi verdià al fossat.

El públic que omplia el Teatro-Auditorio d’El Escorial va reconèixer l’esforç i el treball general amb grans i perllongats aplaudiments. No sabem què deu haver arribat a les veïnes criptes reals d’aquesta representació que s’ha ofert a pocs metres del seu etern repòs, però segur que tant Carles V, Felip II, com Isabel de Valois ens explicarien una altra versió dels fets, però difícilment amb millor música.