Subscriu-te

Dos russos sentimentals i un aragonès savi

El pianista Vadym Kholodenko (foto d’arxiu)

TEMPORADA OBC. Vadym Kholodenko, piano. Dir.: Diego Martin-Etxebarria. Obres de Jesús Torres, Rachmàninov i Txaikovski. L’AUDITORI. 27 DE GENER DE 2018.

Per Xavier Pujol

Els russos, quan es posen sentimentals, se n’hi posen molt, ningú no els guanya. Ajuntar dos russos sentimentals en un mateix programa, que és el que va fer l’OBC en el seu darrer concert, constitueix tota una aposta a favor de la pell de gallina. El primer sentimental va ser Rachmàninov, un romàntic genuí, brillant, però que per a gran desgràcia seva es va equivocar de segle. Del bon Serguei vam escoltar el Concert per a piano núm. 2, op. 18, una de les seves obres més conegudes, directes, emotives i d’impacte segur.

A l’inici del segon moviment, el meravellós “Adagio sostenuto”, en el moment en què el clarinet passa al piano el tema inefable que centrarà el moviment, a la quarta fila de platea una parella, ja granadets tots dos, es van donar tendrament la mà per passar junts per aquells moments tan plens de bellesa. Sí senyor! Això és el que s’ha de fer en l’“Adagio sostenuto” del Segon Concert per a piano de Rachmàninov, agafar la mà de la parella, si se’n té, és clar, i deixar que la música et posseeixi dolçament, i si algú ho troba carrincló és que no ha entès bé l’obra. La parella del cas ja devia estar predisposada a l’efusió emotiva, perquè, de fet, la interpretació que va oferir de l’obra el pianista rus Vadym Kholodenko va ser bona, ben quadrada, equilibrada, però potser estava massa feta des de la raó i sense l’apassionament ni l’arrauxament que tan bé queda a la peça. L’acompanyament orquestral va ser correcte.

El segon rus sentimental va ser Txaikovski, un romàntic intens, sincer, patidor, que va concórrer a la festa de l’emoció amb la seva Cinquena Simfonia. Una altra obra que no falla. La versió que en va oferir l’OBC va obtenir un gran èxit i el públic va aplaudir de valent. Diego Martin-Etxebarria, un jove director basc que ha passat, entre altres llocs, per la nostra ESMUC, es va acreditar com un director eficaç, atent, treballador i amb idees clares. Va oferir una lectura acadèmica de la peça en el sentit que tot estava a lloc, però s’hi trobava a faltar aquell caràcter o segell propi amb què les grans batutes enriqueixen les direccions. Hi va faltar caràcter perquè l’home és jove, s’està fent i el director, tot i que no sona, és el músic que costa més de fer. Ja arribarà.

Precedint els russos vam tenir un aragonès savi, Jesús Torres (Saragossa, 1965), del qual vam poder escoltar, amb caràcter de primera audició a càrrec de l’OBC, Tres pinturas velazqueñas, l’obra que el 2015 va guanyar el premi de composició convocat per l’AEOS (Associació Espanyola d’Orquestres Simfòniques). L’obra pren com a tema tres cèlebres quadres de Velázquez: La Venus del mirall, Crist crucificat i El triomf de Bacus, que ens remeten a tres atmosferes –sensual, transcendent i festiva– que constitueixen els eixos de les tres parts de l’obra i que configuren, d’aquesta manera, una estructura general que comença moderadament ràpida, es fa lenta i acaba força ràpida i encaixa així en la fórmula ràpid-lent-ràpid heretada del Classicisme i que sempre funciona molt bé.

L’escriptura orquestral de l’obra és densa i exigent, i sembla clar que, en fer-la, l’autor estava pensant en una obra per a un concurs convocat per una associació d’orquestres. La peça, molt lliurement tonal, s’articula a partir d’un llenguatge musical divers i molt personal que, per entendre’ns, se situaria i fluctuaria dins d’un triangle imaginari limitat per Bernstein, i dos russos no gens sentimentals, Prokófiev i Xostakóvitx, amb alguna pinzellada ocasional d’Stravinsky. El segon moviment, “Crist crucificat”, fosc, tens i intens, és, potser, el millor dels tres.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *