Subscriu-te

Dues orquestres, dos concerts, dos escenaris a Munic

La Münchner Philharmoniker (foto d’arxiu)
La Münchner Philharmoniker (foto d’arxiu)

DIE MÜNCHNER PHILHARMONIKER. Simona Saturova, soprano. Dir.: Manfred Honeck. Obres de Bizet, Gounod, Offenbach, Rossini, Bernstein, Lehár, Johann i Josef Strauss. GASTEIG KULTURZENTRUM, MUNIC. 3 DE GENER DE 2015.

MÜNCHENER KAMMERORCHESTER. Sébastian Jacot, flauta. Daniel Giglberger, concertino i director. Obres de Grieg, C. Ph. E. Bach i Dvořák. CUVILLIÉS-THEATER, MUNIC. 31 DE DESEMBRE DE 2014.

Per Roberto Benito

Les festes de Nadal són dates en què moltes orquestres es prenen vacances, mentre que d’altres mantenen la seva activitat, tot oferint un repertori si no més lleuger, sí diferent de la programació de temporada. Entre la immensa activitat musical que ofereix Munic els darrers dies de l’any, hi ha hagut dos concerts dignes de ressenya, oferts per dues orquestres de qualitat i trajectòria més que provada, la Münchner Philharmoniker o Filharmònica de Munic, el director titular de la qual és el totpoderós Gergiev, i la Münchener Kammerorchester o Orquestra de Cambra de Munic, fundada fa més de mig segle. Ambdues orquestres, amb un so i repertori propi, han pogut ser escoltades en les nostres latituds en diferents ocasions, però tal vegada l’atractiu dels concerts que passem a comentar recau, a part la qualitat de l’orquestra, en la proposta i els llocs on es van oferir.

Daniel Giglberger (foto d’arxiu)
Daniel Giglberger (foto d’arxiu)

La capital de l’Estat bavarès sempre ha tingut una rica tradició musical i una centralitat en la música germànica. Ja des del segle XVII l’òpera s’imposa en la Cort Ducal, després Reial, i per a això es construeixen teatres als diversos palaus, i un d’aquests, reconstruït després de la Segona Guerra Mundial, el Cuvilliés-Theater dins de la Residenz o Palau Reial del centre de la ciutat, és una joia del Rococó i lloc de l’estrena de l’Idomeneo mozartià. En aquest teatre en forma de ferradura italiana i pensat per a poques localitats, ja que era per a ús de la cort únicament, vam poder escoltar un programa magnífic de la Münchener Kammerorchester dirigida pel seu concertino, Daniel Giglberger, amb la Suite Holberg de Grieg i la Serenata per a cordes, op. 22 de Dvořák. Totes dues a cavall entre els segles XIX i XX i estèticament nacionalistes, són una petita picada d’ullet a la tradició clàssica, amb ritmes de dansa que els intèrprets van saber emfatitzar sense caure en versions tòpiques i sense força, sinó més aviat ben al contrari.

Cuvilliés-Theater (foto d’arxiu)
Cuvilliés-Theater (foto d’arxiu)

Lirisme i passió, ritme i gràcia en les dinàmiques van ser les constants d’aquestes dues peces que feien de pròleg i epíleg del Concert per a flauta de Carl Philip Emanuel Bach, veritable obra estranya i molt pròpia en el tercer centenari del naixement del compositor. Aquest fill del gran Bach va servir l’emperador Frederic II de Prússia, gran amant de la música i flautista, per al qual va escriure sonates i cinc concerts per a aquest instrument de bisell, entre els quals destaca l’ofert en Re menor, clàssic en la seva estructura tripartida, però de gran inspiració i dificultat.

El jove flautista Sébastian Jacot, solista de la Mahler Chamber Orchestra i a la carrera del qual hem d’estar atents, en va oferir una versió neta i poètica en els dos primers moviments i va demostrar el seu gran virtuosisme en l’“Allegro di molto” de l’últim moviment. Pura fúria, en què es barrejaven la bravesa de les àries d’òpera amb la lleugeresa de l’instrument, però sense perdre en cap moment el contacte amb l’orquestra, com si d’un cap i un cos únic es tractés, bo i enfrontant-se a una pàgina veritablement complexa en la tradició de les tempestes o fúries demoníaques del barroc amb l’equilibri del classicisme.

Simona Saturova (foto d’arxiu)
Simona Saturova (foto d’arxiu)

Per la seva banda, la Münchner Philharmoniker, en el seu tradicional concert per Sant Silvestre va oferir un programa variat, fresc, internacional, amb barreja de pàgines de la tradició operística francesa, italiana, americana i vienesa. En aquesta ocasió, el resultat de convidar una gran solista com la soprano Simona Saturova va resultar tot un regal d’Any Nou. L’immens i modern auditori Gasteig, de qüestionada acústica, es va omplir de gent d’edats diverses per escoltar una selecció instrumental ben resolta de Carmen i Gaîté parisiene, amb l’ària de presentació de Juliette de Gounod entre totes dues. La primera part va acabar amb la interpretació més intensa d’“Una voce poco fa”, interpretada per la soprano, i la força de l’obertura de Candide de Bernstein.

Però fou a la segona part quan l’orquestra va brillar encara més, tot omplint la sala del perfum dels valsos i les polques de la família Strauss i oferint juntament amb la soprano de Bratislava versions veritablement antològiques de la Vídua alegre de Lehár, amb uns pianíssims que traspassaven la sala com un murmuri a cau d’orella ple d’intenció teatral i una tècnica admirable, o els “Couples de Adele” del Ratpenat straussià.

Amb bromes d’orquestra i solista va anar creixent l’alegria en un concert que va demostrar novament que humor i qualitat no estan renyits, sinó al contrari, són necessaris en molts casos en una experiència artística. Un bon treball d’orquestra i solista, però sobretot del director, Manfred Honeck, que va saber gaudir i conduir aquest viatge rítmic sense perdre’n les regnes i donant a cada moment la seva justa mesura de llibertat i brillantor per acabar amb la tradicional felicitació del nou any acompanyat a l’uníson pels membres de la Münchner Philharmoniker: Glückliches neues Jahr!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *