Subscriu-te

El fenomen Flórez o la fascinació tenoril

© Lorenzo di Nozzi
© Lorenzo di Nozzi

PALAU 100 GRANS VEUS. Juan Diego Flórez, tenor. Vincenzo Scalera, piano. Avi Avital, mandolina. Ksenija Sidorova, acordió. Daniel Forcada, percussió. Obres de Mozart, Gounod, Massenet, Rascel, Di Capua, Donizetti i Rossini, entre d’altres. PALAU DE LA MÚSICA. 3 DE FEBRER DE 2016.

Per Mercedes Conde Pons

La fascinació tenoril seria mereixedora d’un estudi psicològic, sociològic i fins i tot neurològic; d’aquest abast és l’efecte que la veu de tenor produeix en les persones. És quelcom difícil d’explicar com a alguns els remou –i m’hi incloc– algun ressort interior que es dispara en sentir les veus timbrades i potents d’aquesta tessitura aguda del registre masculí en la seva impostació de pit (perquè naturalment aquí no podem incloure-hi els contratenors, la tècnica dels quals difereix de la de la resta de cantants).

Amb aquesta imprecisió podríem definir una reacció –que és més aviat visceral, i per això no respon a explicacions racionals– com la que veus com les de Juan Diego Flórez provoquen a l’audiència, fins i tot quan aquest canta un repertori que no és l’habitual ni el més exigent. Així, es pot entendre que el seu recital al Palau de la Música Catalana tingués les localitats exhaurides des de feia mesos, i malgrat que hi havia anunciat només un repertori de cançons napolitanes. Per a joia dels fidels seguidors, el tenor hi afegí fa poques setmanes àries d’òpera francesa i italiana, tot fent salivar els que atresoraven la preuada entrada. No obstant això, feia onze anys que el tenor no trepitjava el Palau de la Música. Sí, és cert, el tenor va actuar l’estiu passat a Peralada, aquest desembre passat al Liceu debutava en Lucia di Lammermoor i no fa tants anys del seu darrer recital al Liceu, però per als afectats pel virus tenoril, el temps no és excusa per justificar el grau d’addicció a un cantant.

En aquest context, que el tenor sortís a l’escenari anunciant de viva veu una lesió jugant al futbol i que, tot i això, i gràcies a una pomada d’àrnica i un ibuprofèn se sentia capaç de cantar, no va ser sinó un motiu més per fer créixer la “llegenda” del tenor peruà. Lluny queden, a hores d’ara, aquells fanàtics krausistes que, orfes de pare musical, van voler veure en Flórez el fill desitjat que continuava el deixant d’Alfredo Kraus. Juan Diego Flórez no té res a veure amb el tenor canari, més enllà de la destresa tècnica admirable en tots dos casos. El timbre de Flórez resulta molt més atractiu –i això ja va a gustos– que el del tenor canari i, en tot cas, defensen un repertori similar si bé amb unes característiques vocals de matisos prou diferents.

Davant d’aquesta perspectiva, la coincidència a Barcelona de les actuacions de dos grans tenors del moment, l’esmentat Flórez i Gregory Kunde –portada de la «Revista Musical Catalana» del desembre–, que actuava el mateix vespre al Gran Teatre del Liceu, va dividir l’audiència. Sort, però, que Kunde repetia actuació dissabte passat, cosa que va afavorir que alguns poguessin gaudir de les dues actuacions sense haver de lamentar una elecció difícil. Cal tenir en compte, a més, que Flórez i Kunde són col·legues i van cantar junts, precisament, l’Otello de Rossini a La Scala de Milà l’estiu passat; òpera que el tenor nord-americà defensava novament a Barcelona.

© Lorenzo di Nozzi
© Lorenzo di Nozzi

Centrant-nos en el concert de Juan Diego Flórez, cal dir d’entrada que les àries d’òpera no troben el seu millor format en l’audició amb piano. Vincenzo Scalera, fidel pianista acompanyant del tenor peruà des de fa anys, va ser el responsable d’acompanyar el tenor i, si ve no destaca per la seva extrema musicalitat –amb alguns acords conclusius una mica barroers–, és un bon acompanyant que sap preveure cap a on anirà el tenor i quan durarà la seva respiració per cloure amb ell les frases. Flórez, al seu torn, començà el recital mesurant les forces i la seva capacitat toràcica, recordem que havia anunciat una lesió a la costella que no li impedia cantar, però sí que li afectava d’alguna manera la respiració. Això va fer que els seus Mozarts inicials no servissin per escalfar l’ambient. L’ària “Misero! O Sogno, o son desto?…” palesà una certa incomoditat, superada després en “Dies Bildnis” de La flauta màgica i “Un’aura amorosa” de Così fan tutte, si bé Mozart no escau al tenor, no pas per mitjans –que li’n sobren–, sinó a nivell estilístic. No és el mateix cantar Mozart que cantar Donizetti o Gounod, i això és quelcom que els més fanàtics li perdonen, potser amb massa concessions. El tenor va cloure l’episodi Mozart amb “Il mio tesoro” –encara no trobant-se a lloc– en substitució de la poc coneguda “D’ogni colpa la colpa maggiore” de La Betulia liberata, d’excessiva coloratura per al seu accidental estat físic.

Com si tot de cop l’ibuprofèn li hagués fet efecte –bo i anestesiant els músculs abdominals–, l’atac de “Salut! Demeure chaste et pure” de Faust va esvair els núvols que planaven en l’ambient, i a partir de llavors el sol va brillar de manera insultant, com acostuma a passar quan el tenor peruà està en plenitud de facultats. Molt emotiu “Pourquoi me réveiller?” de Werther –quan el veurem cantant aquest paper al Liceu?– i encara millor en “L’amour… Ah! Lève-toi, soleil!” de Roméo et Juliette també de Gounod; amb el públic ja entusiasmat arribà la pausa del concert.

La segona part responia exactament a l’anunciat inicialment en el programa, aprofitant la promoció del seu darrer cedé, Italia, en què el cantant es diverteix portant al seu terreny les típiques i agradables cançons napolitanes de tots els temps. Potser pel satisfactori repertori de la primera part, fins i tot per als més puristes, aquesta segona part tingué encara millor recepció i aquí el tenor, molt ben acompanyant per grans músics, com el magnífic intèrpret de mandolina Avi Avital, escurçà encara més les distàncies amb el públic amb una actuació propera, relaxada i festiva, de grans peces com Arrivederci Roma; Parlami d’amore, Mariù, o O sole mio. Avital facilità el repòs del tenor amb virtuoses interpretacions de les Csardas de Vittorio Monti i el Prélude et Allegro dans le style de Pugnani de Fritz Kreisler i el concert es clogué amb el veritable hit de Flórez, l’ària i cabaletta “Cessa di più resistere” d’Il barbiere di Siviglia que el tenor té tan integrada que ni la lesió li va impedir que la realitzés a la perfecció, amb les compromeses colorature i floritures afegides a la represa.

El deliri estava servit i el van arrodonir Bésame mucho i una exquisida versió –amb Flórez acompanyant-se ell mateix a la guitarra– de La flor de la canela, en què el cantant peruà semblà remuntar-se a la seva primera joventut de cants populars i somnis encara per acomplir. La cabaletta “Pour mon âme” de La fille du régiment, amb els seus nou Do de pit, posà la corona a un concert que de ben segur romandrà en la memòria dels presents… i potser també dels absents…, tot contribuint encara més a fer créixer el mite.