Subscriu-te

El gran espectacle musical de la ‘Novena’ de Beethoven

BCN CLÀSSICS. Orquestra de Cadaqués. Cor Lieder Càmera. Cor Anton Bruckner. Stephan Klemm, baix. Timothy Richards, tenor. Christiane Libor, soprano. Olesya Petrova, mezzosoprano. Dir.: Antoni Wit. Obres d’Eduard Toldrà i Ludwig van Beethoven. PALAU DE LA MÚSICA. 22 DE NOVEMBRE DE 2018.

La Simfonia número 9 de Beethoven ocupa un dels primeríssims llocs en el rànquing de composicions més atractives per al gran públic, junt amb Les quatre estacions de Vivaldi i probablement el Concierto de Aranjuez de Rodrigo, per davant de tot l’opus de Mozart i de Bach, gènere operístic a part. I dintre d’aquest lloc, el seu quart moviment, amb l’arxiconeguda Oda a l’alegria, concentra una part definitiva d’aquesta escala. I és que la capacitat de crear espectacle és única; és una obra que compleix el desideràtum de la profunditat i de l’espectacle directe; que posseeix un atractiu immediat i alhora una riquesa i una transcendència excepcionals. I això comporta al mateix temps una atenció d’un tipus de públic –per entendre’ns– diferent del que atreu Bach, com es va comprovar amb els aplaudiments d’una part a la fi de cadascun dels moviments de l’obra de Toldrà. Després amb Beethoven ja es va superar.

Per això, passi el que passi pel que fa a les versions, els espectadors deixen anar indefectiblement el seu entusiasme i el seu agraïment als setanta minuts de plaer proporcionats.

I en això estem, en aquest “passi el que passi”, que en aquest cas hauria pogut ser millorable, i la causa va ser el criteri del director, ja advertit a l’obra inicial del programa –hi tornarem–, caracteritzat per uns tempos vius i per l’expansió sonora. La seva Novena va ser, si se’ns permet l’expressió, grassa, inflada, rotunda, fins i tot un pèl excessiva. Va sobrar-hi força i va faltar-hi matís, finor i poesia; perquè malgrat la càrrega energètica de la composició, superar o fregar determinats límits comporta els seus riscos.

www.facebook.com/bcnclassics

L’Orquestra de Cadaqués va complir la seva tasca com a bona orquestra de bolo que és, com fins i tot una molt bona orquestra de bolo; és a dir, que funciona per projectes concrets i periòdicament amb col·laboradors no sempre estables. Els solistes tenien un bon nivell, especialment les veus femenines, sense que tampoc calgui afegir-hi res més, perquè tampoc no tenen oportunitat de lluir gaire, i els dos cors de casa van fer més que complir bé amb la seva tasca; van mostrar un nivell de qualitat notable oimés tenint en compte la seva condició amateur: un passatge de veus masculines va resultar d’una rodonesa impactant, cosa no gaire corrent just en la parcel·la masculina.

Per fi en un concert de nivell alt vàrem gaudir d’una partitura d’un compositor de casa; és el que va de la producció pròpia a només la distribució o exhibició estricta –gira com a imatge. La Suite en Mi d’Eduard Toldrà probablement per a molts va resultar una sorpresa, una grata sorpresa, per descomptat. És una obra molt representativa de la seva personalitat: molt mediterrània, molt lluminosa, molt transparent, amb molta joia interna; aquí, sigui per manca de coneixement del fons pregon de la personalitat del músic de Vilanova, sigui per aquell criteri que hem apuntat de Wit, va sonar a poc mediterrània, poc catalana, més aviat tirava a atlàntica i fins i tot germànica; però malgrat això, Toldrà hi va surar per damunt de tot.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *