Subscriu-te

‘El màgic elixir’, la nova proposta operística de Demestres

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

EL MÀGIC ELIXIR, òpera en català de nova creació per a tots els públics, amb llibret i música d’Alberto García Demestres. Idea i direcció escènica: de Joan Font (Comediants). Intèrprets: Diana/Adina: Neus Roig, Anna/Giannetta: Jessica Luis González. Romeo/Nemorino: Marc Sala, Roc/Belcore: Jorge Tello, Marc/Dulcamara: Joan Sebastià Colomer. Piano: Viviana Salisi, Percussió: Borja Manzano. Producció: Amics de l’Òpera de Sarrià. TEATRE DE SARRIÀ. 29 DE NOVEMBRE DE 2015.

Per Roberto Benito

Si hi ha alguna cosa que uneix el compositor Alberto García Demestres i el director d’escena Joan Font és l’alegria, l’humor, la bonhomia i alhora el seu amor a l’òpera i el treball ben fet, ergo… res de dolent pot sorgir de la unió d’aquests dos artistes.

La idea d’integrar el teatre dins del teatre, o més concretament l’assaig d’una obra musicada dins d’una altra no és estrany ni en el gènere teatral ni en el musical; així, tenim Viva la Mamma! o Le convenienze ed inconvenienze teatrali de Donizetti, Pagliacci de Leoncavallo, El dúo de la Africana de Fernández Caballero, El barbero de Sevilla de Jerónimo Jiménez, etc., però tal vegada el que sí resulta nou és la intenció pedagògica de la proposta i que la fa tremendament interessant.

Tenint com a fons argumental i melòdic l’òpera donizettiana, Demestres i Font desenvolupen una obra nova amb cinc cantants en els seus dobles personatges i amb un acompanyament instrumental tan elaborat com a minimalista i tímbricament ric, amb un piano i instruments de percussió en quantitat, tant melòdics com de simples efectes teatrals.

A la història d’amor i gelosia, de desesperació i bondat, de barra i generositat que ja posseeix l’òpera del compositor de Bèrgam, Demestres hi afegeix temes molt actuals per a la joventut, com són les relacions no desitjades, la violència de gènere o l’homosexualitat encoberta…, tot això amb el desig de fer pensar i educar en valors des d’una òpera per a tots els públics i en la qual cadascun, segons l’edat, fa la seva lectura.

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

Però que ningú no s’enganyi, encara que hi ha paràfrasis de bel canto, música que Demestres estima, la partitura és del compositor barceloní. Amb la seva estètica pròpia, amb els instruments ajuda la veu, que cuida i acarona amb el seu propi llenguatge, tot gaudint de recitats amb un accent natural i no gens forçat del català, amb uns registres brillants però sense forçar les tessitures d’aquests cinc professionals que presten la seva veu a aquests joves il·lusionats a representar l’òpera de L’elisir sense deixar de costat les seves passions confuses, els seus intents de conquesta i el seu divisme. Tot això provoca escenes veritablement delirants, com la dels capgrossos o l’escena de la barberia, mentre que, musicalment el número de la furtiva llàgrima es va desconstruir (en termes culinaris), ja que començat per la soprano, després d’un pont en concertant in crescendo va acabar en la magnífica versió per a tenor de Marc Sala.

Tots els intèrprets tenen un gran nivell, des de la poderosa veu de Neus Roig, la gràcia escènica de Jessica González, la línia de cant de Jorge Tello i la incombustible energia de Tato Colomer, que com a factòtum anima tota l’acció. El tenor Marc Sala posseeix aquest encant natural per saber estar en escena i il·luminar-la sense abassegar amb el seu protagonisme, que en aquesta ocasió és el centre de l’obra en el seu doble paper de Romeo/Nemorino, per oferir amb la seva veu segura i vellutada aquesta nova partitura.

Seria injust no destacar el paper rellevant de Viviana Salisi al piano i del multiinstrumentista Borja Manzano, que en perfecta sincronització mútua i amb els cantants reforcen i donen sentit al discurs dramàtic.

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

Un discurs que escènicament és molt ric gràcies al material reciclat d’altres produccions de Joan Font, però que està tan ben pensat que tot funciona a la perfecció: maniquís, perrucots, capgrossos, màscares, i que provoquen una contínua varietat en un espai escènic relativament petit però adequat al títol, que s’ha concebut específicament per a aquest espai.

Solament queda desitjar que aquesta obra que s’ha estrenat a les portes del Nadal sigui un reclam per a moltes persones de totes les edats, ja que el treball realitzat és de molt bona qualitat: la partitura, moderna però accessible; la proposta escènica, senzilla però efectiva i divertida, i uns cantants joves, però de qualitat i lliurats.

Únicament resta felicitar per aquesta bona iniciativa l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sarrià, pel risc comès amb aquest encàrrec d’estrenar una òpera contemporània sense caure en experiments que més aviat allunyen el públic en comptes d’animar-lo a tornar-hi.