Subscriu-te

El moviment d’un violinista

© Fundació Catalunya-La Pedrera
© Fundació Catalunya-La Pedrera

RESIDÈNCIES MUSICALS A LA PEDRERA. Joel Bardolet, violí. María Muñoz i Pep Ramis (Mal Pelo), dansa. Obres de Kurtág, Telemann, Trumpy i J. S. Bach. AUDITORI DE LA PEDRERA. 16 D’OCTUBRE DE 2016.

Per Mila Rodríguez Medina

El violinista vigatà Joel Bardolet va iniciar el diumenge 16 d’octubre passat la seva residència musical a La Pedrera, que sens dubte serà la seva consagració a la ciutat de Barcelona. Un dels fets característics d’aquest primer concert esdevé clarificador: Bardolet, en oposició als formats de cambra a què estem acostumats en aquest cicle, es va decantar per una proposta multidisciplinària, de combinació de llenguatges. Violí sol i dansa. Un escenari nu, un violinista sense sabates acompanyat exclusivament d’un faristol, dos ballarins amb calçat i jaqueta. Joel Bardolet no és un violinista qualsevol, però tampoc aquests no eren uns ballarins comuns. Maria Muñoz i Pep Ramis, més coneguts com a Mal Pelo, van acompanyar aquesta promesa de la clàssica en un d’aquests exercicis de solidaritat i mestratge que tant els caracteritzen en gairebé trenta anys de carrera.

Tot es podria resumir en una paraula: diàleg. Els ballarins no acompanyaven la música ni el violí emmarcava un espectacle de dansa. Tres artistes, simplement, conversaven dalt de l’escenari. Tant és així, que la primera de les peces del concert ja enfrontava dos compositors. Joel Bardolet va interpretar Signs, games and messages de Kurtág i Fantasie núm. 7 de Telemann intercanviant moviments: primer Telemann amb la dansa elàstica, circular i contínua de Maria Muñoz; després, Kurtág amb els moviments precisos, mínims i geomètrics de Pep Ramis. L’un i l’altre dialogant en tota la peça, en un exercici d’exuberància de Bardolet, que entén a la perfecció les precisions del seu repertori, sigui de l’època que sigui.

© Fundació Catalunya-La Pedrera
© Fundació Catalunya-La Pedrera

Aquesta exuberància, de fet, no feia més que començar quan va interpretar una intensa peça per a violí sol: Intertwined parts, del compositor suís contemporani Balz Trumpy. Els diferents moviments de l’obra són precisament això, moviments: títols com “Turn around”, “Up and down”, “Descending”… Per a aquesta obra, Bardolet no va comptar amb la dansa al seu costat. Tot i això, el moviment i el diàleg perseveren com a solista. Davant del virtuosisme exigent de la peça de Trumpy, Bardolet mostrava una calma colpidora en un intèrpret que ni tan sols té 30 anys i que el connecta directament amb els músics més experimentats, aquells que exhibeixen, més enllà d’una tècnica espectacular, un so únic i característic, com el vigatà aconsegueix del seu violí de l’any 1793.

No obstant això, la joia s’esperava pacient al final del programa. No només per l’aclaparadora interpretació al violí de la Partita per a violí sol núm. 2 de Bach: per tancar el programa, Mal Pelo tornava a l’escenari només per a la “Ciaccona” final, aquella que, diu la llegenda, Bach va escriure per a la seva dona just després de la seva mort. I així, la parella de ballarins amb dècades a l’esquena i el violinista gairebé (i malauradament) inèdit a casa nostra ens van deixar bocabadats. Emocionant, colpidor. Mal Pelo posseeix una oïda extraordinària, no gens habitual en molts ballarins, i Joel Bardolet es comunica amb la dansa tan bé com podria fer-ho amb altres instruments. Eren innegables als seus ulls l’emoció i el plaer de ser allà. A la sortida es feia inevitable, com a espectador, sentir un cert egoisme per allò que havíem vist, un diumenge inesperat. Cal seguir en Bardolet, perquè ja és un secret a veus.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *