Subscriu-te

El Mozart dels mil humors

Kristian Bezuidenhout (foto d’arxiu)
Kristian Bezuidenhout (foto d’arxiu)

PALAU 100 CONSTEL·LACIÓ. Kristian Bezuidenhout, pianoforte. Obres de W. A. Mozart. PETIT PALAU, 14 D’ABRIL DE 2015.

Per Jacobo Zabalo

Un dels mèrits més destacables del Mozart de Kristian Bezuidenhout resideix en la multiplicitat d’humors que en fa aflorar, invocats pels registres contrastants que l’intèrpret aconsegueix extreure del pianoforte. L’instrument antic es presta, en efecte, al diàleg, als efectes teatrals, i per això també a la proliferació d’estats d’ànim que de manera magistral el compositor entreteixeix en el marc equilibrat de la sonata clàssica. S’acostuma a assenyalar Joseph Haydn com el més decisiu per a l’evolució d’aquest gènere musical, però és innegable que l’exploració anímica que Mozart hi desplega com per jugar és d’una profunditat i diversitat incomparables. En general no s’hi troba una actitud agosarada o innovadora, ni tampoc –salvant comptades excepcions, una de les quals parlarem, la Sonata en Do menor– no sembla haver-hi tematització de la interioritat en el sentit romàntic ni, com a tal, explicitació del pathos; amb tot, no es pot dissimular el reconeixement de llocs ombrívols o com a mínim apropiats per a la meditació, en què la fragilitat i la consciència de finitud reverberen amb la discreció i el gust –això sí– de l’època en què es formulen.

Especialment adequat per a l’exhibició de la creativitat mozartiana, el modus operandi de Bezuidenhout ja es va poder copsar l’any passat en dos recitals sensacionals al Petit Palau; els dos primers episodis d’aquesta proposta ambiciosa, que presenta la integral de sonates per a piano de Wolfgang Amadeus Mozart –divuit peces del catàleg Köchel– de les quals s’exclouen altres composicions de factura lliure, com les fascinants i inclassificables fantasies, certs moviments aïllats (alguns de notabilíssima expressivitat, com l’Adagio en Si menor, KV 540, el Minuet en Do major, KV 355 o el Rondó en La menor, KV 511) i finalment peces poc conegudes, com la Suite per a piano, KV 399, d’inspiració barroca, en què no obstant això s’aprecia la inequívoca empremta mozartiana.

De les sonates programades en aquest recital, el penúltim, s’expliquen algunes de les més celebrades, com ara l’expansiva, per moments concertant Sonata en Do major, KV 330 i, per descomptat, ja en la segona part, l’enigmàtica (preromàntica, romàntica i fins postromàntica, segons com s’interpreti) Sonata en Do menor, KV 457, una peça que a vegades es programa junt amb una Fantasia en la mateixa tonalitat, unides com estan pel mateix tarannà meditatiu i transcendent, per les intuïcions de profunda i qui sap si ferida espiritualitat que sembla traslladar a l’oient. L’aparent ingenuïtat mozartiana –tot i ser seriosa en la seva jocositat, com va entendre Friedrich Nietzsche–, difícilment troba lloc en el marc d’aquesta composició, sens dubte una de les seves creacions més desconcertants. Entre la Sonata en Do major i la Sonata en Do menor, col·locades als extrems del recital –com a veritables alfa i omega de l’esperit mozartià–, l’intèrpret convidat, sensiblement afí als matisos d’aquesta lleugeresa enganyosa, va aconseguir modular un discurs de gran espontaneïtat, amb espai per a la improvisació –premeditada i perfectament estudiada, s’entén– també en la primerenca Sonata en Re major, KV 284, i en la Sonata en Fa major, KV 533, una peça inicialment composta per dos moviments, a qui el mateix Mozart afegiria el Rondó KV 584, a més d’una cadència nova.

No podem deixar d’esmentar, finalment, que el fraseig de Bezuidenhout s’afanya tant en la potenciació dels matisos, de totes les entonacions possibles, que pot no complaure alguns oients, amenaçat com es troba el tempo i l’estructura de les peces (que sí que es mantenen per exemple en les versions de Jos van Immerseel, per esmentar només un intèrpret amb principis historicistes similars). Hi ha en Bezuidenhout un manierisme explícit, voluntari, que dit sigui de passada no resta mèrit o interès en absolut; més aviat ens descobreix un Mozart summament viu en les seves múltiples veus i humors, i que ens fa partícips a la vegada de la sempre agradable possibilitat d’una revisitació, d’un descobriment perpetu en peces que no per familiars o clàssiques deixen de sorprendre. El cicle de sonates ha acabat, i és una llàstima…, però què tal un programa amb tots aquells moviments per a piano aïllats, inacabats o simplement desconeguts? La imaginació i habilitat de l’intèrpret ens reserva encara emocions de signe inesperat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *