Subscriu-te

El pianista posseït

© Fundació Orfeó Català-Palau de la Música
© Lorenzo di Nozzi

PALAU 100. Daniil Trifonov, piano. Obres de Bach, Beethoven i Liszt. PALAU DE LA MÚSICA. 4 DE NOVEMBRE DE 2014.

Per Xavier Chavarria

Alt i prim, esquifit i barbamec, de mirada clara però absent, somriure tímid (forçat?) i posat maldestre, amb certa incomoditat a l’hora de saludar, un pèl rígid, quasi escolar, i ruboritzat, com si la gran ovació que li oferien dos milers de persones enlluernades pel que acabava de perpetrar li fes més nosa que no pas goig. Presumiblement exhaust, físicament i mental, després d’una hora llarga d’autèntica halterofília pianística, marxava de l’escenari masegat, com si hagués rebut una pallissa, o hagués estat en trànsit, en un altre món. Aquestes sensacions, òbviament, no en tenen res, de crònica musical, però pensem que serveixen per situar en la seva justa mesura el que vam sentir i el que vam veure dimarts al Palau: un autèntic fenomen musical anomenat Daniil Trifonov, nascut a Rússia fa vint-i-tres anys, i que té tot el que ha de tenir per convertir-se (encara no ho és) en una figura colossal del pianisme del segle XXI. Perquè el més astorador de Trifonov no és la seva precocitat, la seva insultant joventut, o el seu virtuosisme indiscutible: de pianistes joveníssims capaços de fer malabarismes i acrobàcies al teclat n’hi ha una bona pila, sobretot orientals i caucàsics (i sovint al darrere hi ha ben poca cosa); allò que captiva, allò que et fa fregar els ulls, és la maduresa i la profunditat amb què va tocar les obres d’aquest repertori sobrehumà, dues hores llargues de dinamita musical d’alta exigència, a l’abast de pocs. Trifonov va mostrar una absoluta seguretat en la Fantasia i fuga en Sol menor de Johann Sebastian Bach (en la transcripció per a piano de Franz Liszt), poderosa i assertiva a l’inici, i acaronant el piano en la fuga, amb la cara a un pam del teclat (en una postura que feia mal de veure) i la mirada clavada hipnòticament en aquells sons estratosfèrics que en destil·lava, de línies melòdiques ben perfilades, equilibrades, transparents, explicades amb sensibilitat i convicció. I amb una sorprenent profunditat.

La mirada de Trifonov es va fixar en un punt aeri indeterminat, lluny de tot, en un altre espai i en un altre temps, en tocar l’última Sonata que va compondre Ludwig van Beethoven, la número 32 en Do menor, opus 111, una obra onírica i estranya, inquietant, quasi dement, de sonoritats boiroses, en què el jove pianista rus es va trobar ben a gust, potser amb una excessiva llibertat agògica que no és habitual en Beethoven i que va sorprendre més d’un. Però tot tenia un sentit, una coherència: inclús anava més enllà en la lectura d’aquella música d’aspecte psicotròpic, d’aquell Beethoven estrany, malalt i aïllat. I Trifonov, als seus vint-i-tres anyets, ha sabut entendre i traduir en sons aquelles sensacions inexplicables, amb una maduresa enlluernadora i amb una eficàcia tècnica impecable: semblava transportat, hipnotitzat; com en èxtasi, com posseït. Poques vegades s’ha produït al Palau un silenci tan intens i espès com el que es va generar mentre tocava aquesta última Sonata de Beethoven. Silenci, perplexitat i astorament. Perquè, insistim-hi: de pianistes que fan focs artificials i acrobàcies espectaculars, n’hi ha molts (i en veiem sovint); però que a més facin música, n’hi ha ben pocs. I no hi havia cap gest postís, cap posat forçat o preparat: tot en Trifonov resulta natural, inquietantment natural. Sembla cridat a fer grans coses perquè en aquesta primera part va demostrar una sensibilitat excepcional i una maduresa inusual.

A la segona part, en canvi, va mostrar el seu poderós arsenal tècnic i el seu virtuosisme (i també la seva resistència) en la interpretació dels Dotze estudis d’execució transcendental de Franz Liszt, un recull de peces que exigeixen un descomunal desplegament de força i tècnica, tot i una certa buidor de contingut en alguns episodis: si la Sonata de Beethoven és un autèntic testament sonor d’un home que ha viscut molt, aquests estudis neixen d’un adolescent de quinze anys que tot just comença a volar (tot i que Liszt es va passar vint-i-sis anys revisant-los). I aquí podríem esgrimir l’únic (i tímid) retret a l’actuació de Daniil Trifonov: ni els més veterans i experimentats dels assistents a aquest concert aconseguien recordar cap concert en què s’haguessin interpretat tots aquests estudis, seguits. No sembla una obra concebuda com a peça unitària de concert (més d’una hora de música molt exigent i dificultosa, que posa a prova la resistència i la concentració no només de l’intèrpret, també la del mateix públic), sinó més aviat un ventall de peces de bravura i exhibició que es poden incloure, independents, en repertoris més variats. Aquesta decisió, la de tocar els dotze estudis seguits, va ser la més discutible de la proposta (circumstància que ens porta a una reflexió a l’entorn de la influència que ha arribat a tenir el món discogràfic –més procliu a aquestes “integrals” poc naturals– en l’elaboració de programes de concert, i que demanaria un comentari més extens i digerit). No obstant això, Trifonov els va defensar magníficament amb una lectura apassionada i vehement (però sense estridències, al punt just) amb un formidable desplegament tècnic i de musculatura sonora, amb un so sedós en el Preludi, delicat i oníric en la Ricordanza, vertiginós en la Mazeppa i quasi orquestral en els Focs follets; només a les acaballes d’aquesta marató inhumana li va flaquejar l’equilibri sonor i va provocar alguna relliscada i imprecisió en els atacs, absolutament comprensibles i perdonables donat el desafiament que afrontava.

Caldrà seguir de ben a prop aquest jove pianista rus, Daniil Trifonov (al gener torna a Barcelona, amb orquestra i tocant Chopin), que fa tota la sensació d’estar cridat a ser un dels pianistes més importants de les properes dècades.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *