Subscriu-te

El plaer de la literalitat: ‘The show must go on’

Imatge de The show must go on (foto d’arxiu)
Imatge de The show must go on (foto d’arxiu)

THE SHOW MUST GO ON (versió per a vint intèrprets locals). Concepte i posada en escena: Jérôme Bel. Assistents a Barcelona: Frédéric Seguette, Dina Ed Dik. Música: diversos autors. DJ: Marc Ases. MERCAT DE LES FLORS. 9 DE MAIG DE 2015.

Per Clàudia Brufau

Un DJ d’esquenes al públic presideix l’escenari. Damunt la taula on té l’equip de música i el control de llums, també hi té una pila de CD. Amb tota la parsimònia agafa el CD de sobre i punxa “Tonight” (Aquesta nit) de West Side story en la foscor. Tot seguit, el DJ punxa el següent CD de la pila i sona “Let the sunshine in” (Deixa que entri la llum) de Hair, alhora que il·lumina l’escenari. Després, Come together (Acosteu-vos) dels Beatles: entren els vint intèrprets en escena i es col·loquen en fila mirant al públic.

Literal, sense fer-ne cap lectura, Jérôme Bel ens desmitifica la dansa com a vehicle per revelar-nos la música amb imatges o moviments originals. The show must go on, que es va estrenar el 2001, és la peça més emblemàtica de la non danse francesa. Sorgida de la nouvelle danse française (la jove o nova dansa francesa) dels anys vuitanta, la non danse, als noranta, va despullar la dansa del seu vocabulari “dansístic” tradicional i el va substituir per recursos d’altres disciplines artístiques, com el vídeo, instal·lacions plàstiques, objectes, text o conferències.

Format en dansa contemporània al Conservatori d’Angers, Jérôme Bel, després d’haver treballat amb diferents companyies de dansa, va començar a crear les seves pròpies obres de caràcter conceptual, per mitjà de les quals juga amb la percepció i la interpretació del públic, com en Nom donné par l’auteur (1994), Shirtology (1997) o Last performance (1998).

Un cop ens presenta els intèrprets amateurs –una de les premisses de la peça és l’amateurisme dels intèrprets–, sona Let’s dance de David Bowie, amb la qual cada persona-intèrpret balla a la seva manera, com si ballessin a la seva habitació. Des d’aquest quart tema ens situa en una posició de voyeurisme consentit per les dues parts, apel·lant a l’experiència col·lectiva dels grans hits dels últims trenta anys. El nom de cada cançó porta a representar-la de la manera més literal possible, sense transfiguracions de cap mena i provocant una comicitat subliminar. Per exemple, durant el tema de Titanic reprodueix la famosa escena dels protagonistes de la pel·lícula a la proa del vaixell, amb La vie en rose desocupa l’escenari tot tenyint-lo de rosa juntament amb el pati de butaques, o en The sound of silence el DJ silencia estrofes senceres i deixa escoltar només els fragments en els quals es canta el títol: el so del silenci. Escoltar-lo va ser una fita impossible, ja que alguns espectadors no van poder resistir omplir els buits sonors tot cantant, xiulant o taral·lejant l’emblemàtica cançó de Simon & Garfunkel. Per tant, o bé el títol de la cançó no deu ser tan clar com sembla, o la “síndrome karaoke” és més poderosa que la literalitat abassegadora. En aquest cas –i en d’altres–, el públic, mancant-hi “acció teatral”, es va veure amb la legitimitat de prendre protagonisme de manera espontània.

Entre tema i tema es formen parèntesis. És a dir, Bel prescindeix de les transicions i cal esperar –un temps d’espera que no es fa gens pesat, més aviat agradable. Malgrat que Bel utilitza intèrprets amateurs, tot desproveint la dansa de qualsevol mena de sacralitat professional, no trenca la convenció teatral: els uns fan i els altres miren. The show must go on és un espectacle empíric, en el qual els dinou temes plasmats literalment resulten una experiència refrescant i l’espai conferit a l’espectador per omplir els buits, per imaginar-se dins l’acció, és immens.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *