Subscriu-te

El primer ‘Messies’ de Jordi Savall

Jordi Savall. © David Ignaszewski (foto d’arxiu)

PALAU BACH. La Capella Reial de Catalunya. Le Concert des Nations. Rachel Redmond, soprano. Gabriel Díaz, contratenor. Nicholas Mulroy, tenor. Matthias Winckler, baríton. Jordi Savall, director. El Messies de Georg Friedrich Händel. PALAU DE LA MÚSICA. 20 DE DESEMBRE DE 2017.

Per Xavier Pujol

Ho afirmava Jordi Savall en la nota de premsa distribuïda pel Palau pocs dies abans del concert: “Durant gran part de la meva carrera m’he dedicat a descobrir coses noves, obres que ningú feia de compositors medievals i barrocs, per exemple. Interpretar obres que s’han tocat centenars de vegades arreu del món no em presentava la mateixa urgència. Ara estic en una fase de la meva vida en què he fet 76 anys i tenia aquestes ganes de revisitar obres que tothom coneix i fer-ne la meva lectura. És un repte amb mi mateix, per treballar l’obra com si no s’hagués fet mai”.

D’aquest desig de “revisitar” per “fer-ne la meva lectura” prové aquest magnífic Messies que es va poder escoltar al Palau i que, sorprenentment i encara que costi de creure, era el primer Messies de Jordi Savall després de més de mig segle de carrera professional. Fidel a la seva manera molt professional de fer les coses i de presentar els productes, Savall es va proveir per a l’ocasió dels seus instruments predilectes, La Capella Reial de Catalunya per a la part coral i Le Concert des Nations per a la instrumental.

Després d’haver-lo fet rodar per diversos auditoris de França (Dole, Besançon, París i Versalles) durant la setmana anterior, aquest Messies ens va arribar en un punt òptim de coordinació, equilibri i acoblament entre les diverses parts, fet que va afavorir una audició relaxada per part del nombrosíssim públic, perquè ja es veia –i se sentia– que damunt d’aquell escenari tothom sabia què estava fent i on volia anar a parar.

El contrast encertat de tempi i de dinàmiques proposat des de la direcció va donar varietat i amenitat a la llarga obra i conferia el caràcter adequat a cadascun dels números que la integren. Com era d’esperar, venint Savall d’on ve, es va tendir des de la direcció a emfasitzar l’arrencada de cada frase –“a la Lully”, per entendre’ns–, la qual cosa afegeix al discurs una agradabilíssima cadència, una mena de gronxat confortable que potser en alguns números lents es va fer una mica reiteratiu, però que en general va funcionar prou bé.

El rendiment de Le Concert des Nations, amb l’eficacíssim Manfredo Kraemer com a concertino, va ser bo, el conjunt instrumental va sonar equilibrat en tot moment. La Capella Reial també va estar a l’altura del repte d’enfrontar-se a una de les peces mítiques del repertori coral. Va fer un “All we like sheep have gone astray” realment emocionant i va ser, en el torn d’aplaudiments, la gran triomfadora de la nit.

En les veus solistes hi va haver de tot: va quedar una mica justet el tenor Nicholas Mulroy, amb bona musicalitat i fraseig bonic, però una veu molt poc interessant per a una part solista de tenor.

El contratenor Gabriel Díaz, un cantant de La Capella Reial de Catalunya, va haver de substituir Hagen Matzeit, malalt, en la part solista de contralt i se’n va sortir molt i molt bé i el públic li ho va ben agrair al final. El baríton Matthias Winckler va lluir veu bonica, agilitat, joventut i empenta en la part de baix. Rachel Redmond, la soprano, va ser la millor veu de la nit. Dolça i a la vegada timbrada i brillant.

I amb el ritual, gairebé obligat, de la repetició final a tall de bis del cèlebre “Hallelujah” va acabar amb gran èxit el primer Messies de Jordi Savall. Tant de bo n’hi hagi molts més.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *