Subscriu-te

El Primer Palau 2017 (2/2)

Nikola Tanaskovic. © Antoni Bofill

EL PRIMER PALAU. Nikola Tanaskovic (acordió), IndiviDUAL (Pierre Delignies i Alice Burla, piano). / Marc Serra (piano), Mercedes Gancedo (soprano). Obres de D. Scarlatti, A. Charles, S. Gubaidulina, P. A. Soler, I. Stravinsky, F. Mompou, F. Liszt, C. Debussy, I. Albéniz, H. Duparc, G. Fauré, H. Wolf, G. Mahler, C. Guastavino, X. Montsalvatge. PALAU DE LA MÚSICA CATALANA. 27 D’OCTUBRE i 3 DE NOVEMBRE DE 2017.

Per Josep Barcons

Per l’hora en què se celebrava, a les 6 de la tarda del divendres 27 d’octubre, el tercer dels quatre concerts d’El Primer Palau devia ser el primer concert de la República Catalana. Només una setmana més tard, el 3 de novembre a la mateixa hora, l’últim concert del cicle es duia a terme amb mig Govern de la Generalitat empresonat i l’article 155 planant sobre Catalunya com una àguila imperial. Una situació més dual impossible, fet i fet, entre una setmana i l’altra. Com duals van ser els dos últims concerts d’El Primer Palau, tant pels intèrprets que s’hi presentaven com pel repertori escollit. Però també pels sons que arribaven des del carrer: perquè la cultura no queda –ni tan sols auditivament– deslligada de la política. El primer, amb helicòpters sobrevolant baix damunt la ciutat, a mode intimidatori (tal com ha vingut sent habitual tants dies d’octubre). El segon, en un silenci exterior que –més que reflex de normalitat– era la manifestació de l’atordiment intern generalitzat davant uns empresonaments duts a terme el dia 2 de novembre (just l’endemà de Tots Sants, en una innocentada més pròpia del 28 de desembre) i als quals el Palau de la Música reaccionava amb aquest comunicat.

Malgrat que –com dèiem– la cultura no pot restar indiferent a la política, sort n’hi ha hagut d’un cicle com El Primer Palau durant aquesta tardor turbulenta. Els debuts il·lusionats que propicia el cicle han permès abstreure’s momentàniament de les tibantors d’esperit d’aquests dies i apaivagar la cremor d’estómac durant, si més no, un parell d’hores… El 27 d’octubre amb Nikola Tanaskovic a l’acordió i el duet de piano IndiviDUAL, i el 3 de novembre amb el pianista Marc Serra i la soprano Mercedes Gancedo.

Primera part del tercer concert

A la primera part del tercer concert del cicle, l’acordionista Nikola Tanaskovic va bastir un programa que basculava intel·ligentment entre les sonoritats preclàssiques i les contemporànies. Tanaskovic és un acordionista dotadíssim i un músic extremadament sensible i meticulós. Per això, la seva presència a escena –encara que retreta i poc comunicativa a nivell corporal– convenç el més escèptic. Llàstima que al currículum se’l defineixi com “l’acordionista jove més prometedor de l’escena musical internacional”, la qual cosa fa arrufar una mica el nas, per més que hagi estat guardonat en una quarantena de concursos. N’hi hauria prou de canviar l’article determinat per un d’indeterminat, perquè la frase aparegués menys altisonant: no és el mateix dir que s’és “l’acordionista jove més prometedor” que dir que s’és “un dels acordionistes joves més prometedors”…

Independentment d’aquesta qüestió de redactat (que potser no és cosa seva, al capdavall), el cert és que el discurs sobre l’escenari de Tanaskovic és d’allò més convincent. Deixeble d’Iñaki Alberdi i Angel Luis Castaño, se li noten les maneres dels seus mestres, tant en la rauxa interpretativa com en la intel·ligència i les dèries en la confecció del programa. Tanaskovic va escollir traçar ponts entre el preclassicisme de Domenico Scarlatti i el pare Antoni Soler, i l’estètica contemporània de Sofia Gubaidulina i Agustí Charles. Amb una tècnica impecable i una expressivitat majúscula va excel·lir en cada una de les peces interpretades i va propiciar el moment més bell (o un dels moments més bells…) de tot el cicle, amb la interpretació excelsa de la Sonata K. 87 de Domenico Scarlatti. Netedat excepcional en l’articulació, un control rigorós i fresc sobre el fraseig i una honestedat prístina a l’hora de fer que Scarlatti parlés amb la seva veu més pròpia en un instrument, l’acordió, per al qual no va pas escriure.

Segona part del tercer concert

A nivell escènic, la segona part del tercer concert no podia ser més contrastant amb la primera. Del negre rigorós de Tanaskovic (sol amb l’acordió a l’escenari, parapetat rere un micro que el partia per la meitat, i amb un faristol al costat que sobreeixia de partitures) es passava a la desimboltura escènica del duet IndiviDUAL, que fou una de les actuacions més madures de tot el cicle. Pierre Delignes amb camisa blava i Alice Burla amb vestit vermell escenificaven –tant en tarannà com en vestuari– un duel interpretatiu davant de dos Steinways capiculats que omplien l’escenari del Palau. I ho feien amb una frescor, unes picades d’ullet i un toc de color tan estudiats com les partitures que oferiren de memòria.

IndiviDUAL. © Antoni Bofill

Formats a l’Escuela Superior de Música Reina Sofía, la seva interpretació de Tres moviments de ‘Petruixka’ d’Igor Stravinsky posava de manifest tant la seva solvència com a formació, com els seus caràcters alhora contraposats i complementaris. La profunditat i delicadesa tímbrica de Burla es matisaven amb l’extroversió de Delignes (que té gestos de pianista pop, i no sols per l’aparença hipster), una contraposició de la qual fan gala ja en el joc semàntic i tipogràfic del nom amb el qual es presenten: IndiviDUAL.

Fou un encert, després de la mil·limètrica compenetració del Petruixka a dos pianos, posar les quatre mans sobre un sol teclat per interpretar Tres comptines de Mompou. Amb suavitat i atenció a cada detall, Mompou aparegué, després d’Stravinsky, amb una cura magnífica. Però no sols això, sinó que, malgrat la diferència de caràcters que se’ls suposa, es veié la proximitat lingüística entre el rus i el català. Novament, astúcia en la programació, tal com havia fet també Tanaskovic a la primera part.

Canviant totalment de registre, els dos pianistes tornaren cada un al seu piano per heure-se-les amb Liszt, amb la transcripció que Delignies ha fet de l’aclaparadora Sonata Dante. Interpretativament, cap objecció: ben al contrari. Però el cert és que, tot i la perspicàcia en l’adaptació (que defuig el perill de voler simfonitzar encara més l’original de Liszt i aposta cautament per subratllar-ne els caràcters i temperaments dividint-los entre els dos pianos), convenç més el Liszt a un piano que aquest partit en dos.

Primera part del quart concert

En el seu debut al Palau, Marc Serra va posar de costat dos coetanis estrictes com Debussy i Albéniz. Tots dos nascuts la dècada del 1860 i morts amb nou anys de diferència, Albéniz el 1909 i Debussy el 1918. (Continua la intel·ligència de programació de què parlàvem arran de l’anterior concert.) Però no sols la cronologia i l’estètica els feien aparèixer de costat. També hi havia quelcom intencional en la lectura que Serra feia d’Albéniz, tot despullant-lo pràcticament de qualsevol deix peninsular i trasplantant-lo més al nord, com si fos company d’aula o de tertúlia de Monsieur Croche.

Marc Serra. © Antoni Bofill

El programa escollit per Serra li venia com anell al dit per la delicadesa que requerien les obres, i que és precisament una de les grans virtuts del pianista barceloní. Serra presta una atenció absoluta al timbre i és subtil, dolç i tendre a l’hora de fer aparèixer tota mena de matisos sonors de l’instrument. Tant els “Reflets dans l’eau” com l’“Hommage à Rameau” de la primera sèrie d’Images van mostrar aquest Serra atentíssim als detalls i procliu al somieig, però que té molt clar el discurs de l’obra i la condueix amb sapiència estructural. El compromès i entremaliat “Mouvement” que clou el recull de Debussy va permetre que aquest pianista de 26 anys amb bon futur per davant demostrés també la bona forma dels seus dits.

Després de Debussy, un Albéniz que –com dèiem– semblava fet als salons de París. “Evocación”, “El Albaicín” i “Triana” de la Iberia apareixien amb gust francès, quasi despullats de tota referència castissa, amb notes d’humor notable i delicadesa en cada compàs, en una clara decisió interpretativa. Qui no compartís la mirada, podia atribuir-hi falta de nervi o de tremp rítmic, però el cert és que Serra va saber defensar de cap a peus el seu enfocament.

Segona part del quart concert

L’última part del cicle feia entrar la veu en escena. Mercedes Gancedo –el nom de la qual ja sona de manera estable en diverses temporades líriques– debutava en solitari al Palau en un recital de lied, acompanyada al piano per Beatriz G. Miralles. I va fer-ho proposant un recorregut cronològic i geogràfic, de mitjan segle XIX a mitjan segle XX i de França a Sud-amèrica passant per l’Europa central.

Mercedes Gancedo. © Antoni Bofill

Amb solidesa escènica i vocal, va obrir el viatge amb la Invitation au voyage de Duparc, a la qual va seguir un delicat Après un rêve de Fauré. Encara impregnada de dicció francesa, va semblar que no canviava d’idioma en heure-se-les feliçment amb la bellesa del Verschwiegene Liebe d’Hugo Wolf. Gancedo va vèncer la dificultat innegable de la peça fent fàcil allò difícil, amb delicadesa en el color i en el fraseig. Les subtileses de Gancedo, però, no trobaven tot el ressò possible a les mans de Beatriz G. Miralles, que deixava passar oportunitats per reblar pianísticament allò que feia la veu. Passà el mateix en el mític i arriscat Ich bin der Welt abhanden gekommen, que Gancedo va resoldre, si no amb la profunditat que dona l’experiència de tota una vida –¿qui no té al cap Janet Baker, Brigitte Fassbaender o Jessie Norman?–, amb una més que destacada credibilitat.

En una lloable defensa del repertori de la seva Argentina natal, però en una decisió artística massa arriscada pel canvi de registre estètic, Gancedo va programar quatre cançons de Carlos Guastavino, que després de la finor de Wolf i Mahler van sonar extemporànies. En la línia ultramarina de Guastavino, van venir després les Cinco canciones negras de Montsalvatge, que després d’un inici poc convincent, van donar la volta amb un “Chévere”, una “Canción de cuna” i un “Canto negro” absolutament afortunats.

***
Queda, com a cloenda del cicle, el concert de guanyadors de l’any passat, el proper 30 de novembre, on es llegirà el veredicte del concurs d’enguany. Serà protagonitzat pel quartet de saxos Kebyart Ensemble, que –a banda d’obres de Glass, Glazunov, Mendelssohn i Bartók– estrenarà la partitura Estris de llum de Joan Magrané. Més enllà de la seva rellevància musical, des d’aquí queda esperar que el títol de la peça faci honor a la situació política que visquem llavors, que sigui tant o més lluminosa que la llum dels concentrats l’11 de l’11 al carrer de la Marina amb els seus estris de llum als dits.

En aquest sentit, veurem també quina és la cita lluminosa de Narcís Comadira triada com a epígraf del programa el dia 30 de novembre. El 27 d’octubre i el 3 de novembre, tot i no ser escollides a propòsit (els programes estaven confeccionats amb força antelació), les paraules d’aquest poeta convidat a la temporada 2017-18 del Palau sonaven com una veritable exegesi (premonitòria?) d’allò que s’estava vivint a fora de la Sala de Concerts.

El 27 d’octubre, amb l’agredolça proclamació de la República, una estrofa d’Àlbum de família:

Voldries ser ja el temps de la collita.

Ara, però, encara és temps de plagues.

Vetlla perquè no es perdin els tanys tendres.

Joia vindrà i aquell blau adorable.

El 3 de novembre, amb els consellers acabats d’empresonar, uns versos de La veritat més dura:

Una tarda, un matí,

és igual.

Hi ha un moment qualsevol

que les il·lusions s’acaben.

Veurem –amb les paraules de Comadira o no– quin àlbum de veritat ens parla el 30 de novembre, esperant que no hi hagi duresa en la família. Que sigui, en qualsevol cas, un pòrtic de desembre on les il·lusions recomencin, els moments no siguin qualssevol i la llum brilli en tots els estris.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *