Subscriu-te

El retorn de José Cura i la plaga dels mòbils

ORQUESTRA SIMFÒNICA JULIÀ CARBONELL DE LES TERRES DE LLEIDA. Barbora Kubíková, guitarra. Dir.: José Cura. Obres de Rodrigo i Beethoven. AUDITORI ENRIC GRANADOS DE LLEIDA. 19 DE GENER DE 2019.

Després de dos anys des que es presentà com a director a Espanya justament amb l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida (OJC), José Cura tornà a dirigir la formació el passat dissabte amb un programa format per obres de Joaquín Rodrigo i Ludwig van Beethoven.

En un Auditori Enric Granados pràcticament ple, l’OJC oferí un concert que anà de menys a més. Obriren el programa els Tres viejos aires de danza de Rodrigo. Es tractava d’una versió orquestrada de la “Pastoral”, escrita el 1926 originalment per a piano i un “Minuet” i “Giga” escrits el 1929. La música ofereix una atmosfera de senzillesa, on impera més el lirisme que la vitalitat rítmica i Rodrigo obté en aquest gènere miniaturista unes obres inspirades en la seva justa mesura. Després d’una ben frasejada “Pastoral”, el “Minuet” quedà enterbolit pel so increpant d’un mòbil abans d’arribar a una “Giga” que va resultar poc convincent per part de l’orquestra.

José Cura és un músic sensible, comunicatiu, que sap el que vol i treballa per aconseguir-ho. Ben conegut per la seva faceta com a tenor, obté com a director lectures sempre interessants. I quedà ben clar ja en aquesta primera obra deixant que la música respirés, cercant el lirisme, degustant cada frase i buscant textures sempre transparents.

I arribà un dels moments més esperats de la vetllada, amb el Concierto de Aranjuez, segurament el concert més popular per a guitarra i sens dubte un dels més bells mai escrits. Estrenat al Palau de la Música Catalana el 1940, tot i ser concebut bàsicament a París, es tracta d’una obra imbuïda d’un nacionalisme que cerca vies diferents a les de Falla o Albéniz. I per afrontar-lo es comptà amb el jove talent de la guitarrista txeca de tan sols vint anys, Barbora Kubíková, protegida del mestre Cura.

© Orquestra Julià Carbonell

El color evocador d’Andalusia es fa evident des de l’inici del Concert, amb la seva rítmica, el gust per la melodia i una orquestració subtil, que ajuda a fer que el solista no quedi tapat.

El lluminós “Allegro” destacà per una vibrant rítmica que Kubíková encomanà a una orquestra no sempre precisa –especialment en la secció de corda–, amb un director que acompanyà la solista amb atenció. El conegudíssim “Adagio” ens oferí un bell diàleg de la guitarrista amb el corn anglès. Sens dubte, un dels moments més aconseguits, amb unes cordes ara sí ben contrastades –de notori pianíssim– i que oferiren un clímax orgànicament ben construït. Un moment tan bell i encisador que no es mereixia que es trenqués per culpa del mateix mòbil que ja havia sonat anteriorment. L’“Allegro gentile”, convertit en una dansa cortesana, va cloure el concert que Kubíková afrontà amb temperament i musicalitat. Posseïdora d’un so gran que mai quedà engolit per l’orquestra, la guitarrista txeca mostrà elegància, sensibilitat i riquesa de colors.

I ovacionada pel públic, que la feu sortir a saludar fins a tres vegades, la solista oferí encara com a propina la popular Cançó del lladre catalana, interpretada amb bon gust.

La segona part del concert ens deixà la millor OJC de la vetllada, amb una lectura de la Simfonia núm. 4, op. 60 de Beethoven que malgrat no ser impol·luta sí que fou vivencial. Els músics, en perfecta sintonia amb el director convidat, n’aconseguiren una versió intensa però sense deixar-se arrossegar per arravataments dramàtics i amb punts culminants ben aconseguits.

S’inicià amb una lenta introducció –“Adagio”– plena de tints obscurs i misteriosos abans d’esclatar en l’“Allegro” ple de vigor i inesperats contrasts dinàmics. El lirisme marcà l’“Adagio” fins que novament i per tercera vegada el telèfon mòbil tornà a erigir-se en protagonista amb el seu so escabellat i ens torturà per tercera vegada, amb l’enuig manifest del públic.

Clogué la peça un “Allegro ma non troppo” imbuït d’un humor gairebé haydnià i allunyat de pompositats.

Bon treball de fustes i especialment fagot en una actuació orquestral que mostrà que quan la formació s’encomana, es lliura i treballa dur amb el director és capaç de grans moments. I una tasca excel·lent de José Cura, que sabé treure tot el suc als membres de l’OJC i que encara s’acomiadà de l’ovació del públic cantant una cançó de Guastavino al costat de la guitarrista.

Imatge destacada: José Cura. © Orquestra Julià Carbonell

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *