Subscriu-te

El saber fer de María Bayo

María Bayo i Rubén Fernández Aguirre al Festival Torroella de Mongrí 2015. Foto: Martí Artalejo
María Bayo i Rubén Fernández Aguirre al Festival Torroella de Mongrí 2015. Foto: Martí Artalejo

FESTIVAL DE TORROELLA DE MONTGRÍ. María Bayo, soprano. Rubén Fernández Aguirre, piano. Obres de P. Viardot, M. Moreau, G. Bizet, A. García Abril, H. Villa-Lobos i E. Braga. AUDITORI ESPAI TER. 17 D’AGOST DE 2015.

Per Marc Busquets Figuerola

La soprano navarresa María Bayo es va presentar de nou al Festival de Torroella de Montgrí, on debutà el 2006 i fou present anualment fins al 2011, i des d’aleshores absent fins a aquesta edició. Una espera que ha valgut la pena, ja que l’artista oferí un recital molt complet, consistent en una primera part de cançons franceses i una segona de cançons en portuguès, bàsicament brasileres. Un programa especial i sofisticat que la Bayo va saber portar amb desimboltura i amb un gran saber fer.

Ja passats els cinquanta, la soprano conserva la veu lleugera, clara i fresca que l’ha caracteritzat en la seva llarga carrera. És cert que el color de la veu i l’expressivitat en la interpretació poden resultar una mica monòtons, però la Bayo ho compensa amb una gran cura en el cant, amb la qual cosa el resultat és sempre satisfactori, ja que a diferència d’altres cantants la soprano va donar-ho tot des del principi, en un recital que s’allargà fins a les dues hores i gairebé sense deixar l’escenari.

De manera sofisticada, com sofisticat també era el seu vestit, abordà el primer cicle de tres cançons de Pauline Viardot, germana de Maria Malibran: Hai Luli, de to melancòlic, Les filles de Cadix, d’aires espanyols, i destacà especialment en Havanaise, a ritme d’havanera i en castellà, en què exhibí unes belles modulacions de la veu i una coloratura gairebé rossiniana. Seguiren tres cançons de Max Moreau, de llenguatge musical més contemporani: en la primera, la bellíssima Sérenade inachevée, estigué molt teatral en el seu parlando i delicada al final, inacabat, a bocca chiusa. D’Hirondelles i Tristesse, cal destacar-ne els meravellosos textos anònims, molt ben interpretats per la Bayo i també el fet que Tristesse està basada en l’Estudi op. 10/3 de Frédéric Chopin, una ocasió de lluïment per al pianista i que Rubén Fernández Aguirre no desaprofità.

María Bayo en un moment del seu recital al Festival Torroella de Mongrí 2015. Foto: Martí Artalejo
María Bayo en un moment del seu recital al Festival Torroella de Mongrí 2015. Foto: Martí Artalejo

El cicle següent consistí en cinc cançons de Georges Bizet, més romàntiques i operístiques, interpretades amb exquisida dicció francesa i en què la veu de Bayo va recordar la seva interpretació de Micaëla de Carmen també de Bizet, especialment en la primera, Chanson d’avril, i de les altres cal destacar les dues últimes amb text de Victor Hugo: La coccinelle, de tema aparentment trivial però a la qual Hugo sabé treure el suc, i Guitare, una peça amb més coloratura i de to marcadament espanyol que la Bayo va interpretar molt bé, tot tancant la primera part.

Un registre totalment diferent ens situà a la segona part, començant amb les Canciones xacobeas d’Antón García Abril: en “Maria Soliña” va mostrar el seu cantó més gràcil, en “Levouse a louçana” va continuar exhibint un fraseig boníssim també en gallec i a velocitat més ràpida. Però el moment de la nit va venir amb “Cantiga de amigo”, en què va saber treure partit de l’acústica de l’Espai Ter tot cantant amb potència vocal i projectant els colpidors i dramàtics “Ai! Eu!” per diferents direccions de la sala. En la mateixa línia d’adequació cantà dues cançons d’Heitor Villa-Lobos: Cançao de amor i Melodia sentimental. Clausurà el programa amb les Cinco cançoes nordestinas do folklore brasileiro d’Ernani Braga, que recorden per temàtica i ambient les Cinco canciones negras de Xavier Montsalvatge, ja que fins i tot inclouen una cançó de bressol. Aquestes cinc cançons van ser interpretades amb molt gust i bona preparació de la soprano navarresa, de la qual cal destacar la desimboltura amb què les cantà, perquè no es tracta d’un portuguès precisament acadèmic.

El pianista Rubén Fernández Aguirre acompanyà de manera òptima en aquest recital de cançó; no obstant això, té una tendència a l’exageració en l’expressivitat que pot arribar a distreure.

El públic que omplí l’Espai Ter aplaudí cada una de les cançons per separat, la qual cosa va fer que el recital s’allargués més, però també trencava la fredor industrial d’aquest espai, no compensada pel fons vermell de l’escenari. Però la responsable d’animar la vetllada va ser la Bayo amb aquest recital, que és fruit de la seva experiència, el seu saber fer i bona preparació, i que demostra el respecte que té per al públic que la va a veure, que en aquesta ocasió compensà amb tres bisos: la romanza “Carceleras” de la sarsuela Las hijas de zebedeo de Ruperto Chapí, l’exquisida i dolça Nana de Montsalvatge –no inclosa al recull Cinco canciones negras– i Se equivocó la paloma de Carlos Guastavino i text de Rafael Albertí.