Subscriu-te

El Schubert més lluminós

SCHUBERTÍADA A VILABERTRAN. Dalia Quartet. Iván Martín, piano. Ander Perrino, contrabaix. Obres de Haydn, Beethoven i Schubert. CANÒNICA DE SANTA MARIA DE VILABERTRAN. 19 D’AGOST DE 2018.

Un Haydn molt seriós, el Beethoven més brillant i el Schubert més lluminós i enjogassat van ocupar el quart concert de la Schubertíada a Vilabertran.

Va iniciar la sessió el Dalia Quartet, un quartet de corda integrat per Oleguer Beltran i Elena Rey, violins; Anna Puig, viola, i Erica Wise, violoncel. Un conjunt que va ser fundat el 2014 i que l’any següent ja va participar a la Schubertíada.

El grup va interpretar el Quartet en Do major, op. 20/2 Hob. III:32 de Haydn, una peça, potser, sense gran voluntat de transcendència, però fonamentalment seriosa i de bellesa serena i equilibrada, ideal per iniciar un concert. La interpretació del Dalia Quartet va ser correcta, bona, però no excel·lent. Tothom ho feia bé, però encara no hi havia comunió dels esperits, hi havia so de quatre bons instrumentistes individuals, però encara no so de quartet.

Va seguir-lo la Sonata per a piano núm. 14, en Do sostingut menor, op. 27/2, “Clar de Lluna” de Beethoven. Una obra magnífica, justament cèlebre, d’un Beethoven encara jove, pianista d’èxit, que volia impressionar i seduir els vienesos i, potser, també, la jove comtessa Giulietta Guicciardi, que en aquells anys, 1800-1801, feia perdre l’oremus al bon Ludwig.

El pianista Iván Martín, ben conegut a la Schubertíada, va exercir de pianista apassionat i va oferir una Clar de Lluna plausible però no memorable. Tot i que és ben cert que el darrer moviment està indicat “Presto agitato”, per molt “agitat” que sigui el presto, sempre ha d’estar sota control i s’ha de transmetre la sensació que és el pianista qui senyoreja l’obra i no a l’inrevés. Aquell “Presto”, brillantíssim, fulgurant, en alguns moments va sonar atropellat.

Tot es va posar finalment a lloc a la segona part del concert, quan a les tres dones del Dalia Quartet, s’hi van afegir Iván Martín al piano i l’excel·lent contrabaixista Ander Perrino per interpretar la peça principal de la sessió, el Quintet per a corda i piano en La major, D. 667, “la Truita” de Schubert.

Aquí sí que hi va haver comunió de les ànimes i des del principi vam gaudir d’un tocar concentrat, atent als detalls, minuciós però lleuger, aeri, fàcil. Un tocar equilibrat però intensament expressiu i que obria finestres a l’expansió individual de cada instrumentista quan la partitura així ho requeria. Tot plegat una delícia d’interpretació vibrant que va fer que aquell Schubert alegre i ocurrent (quin prodigi d’inventiva, les variacions!) sonés viu i lluminós i ens fes tornar a casa ben feliços, somrients i taral·lejant el conegut tema de les variacions.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *