Subscriu-te

El temps a les seves mans

© www.facebook.com/mariajoaopires/

IBERCAMERA. Orquestra de París. Maria João Pires, piano. Dir.: Daniel Harding. Obres de Beethoven i Brahms. L’AUDITORI. 14 DE MAIG DE 2018.

Per Pep Gorgori

De sobte somriu i obre els ulls com qui acaba de trobar un bon amic i no s’ho esperava. Fins llavors ha estat atenta, callada, gaudint de la música. Ara entren les trompes, ara les flautes… i ara, en el marc d’aquest diàleg preciós que és el Tercer de Beethoven, és el moment que la pianista hi digui la seva. Va ser així tot el concert: una Maria João Pires concentrada, gaudint d’aquesta música, escoltant atentament cadascun dels seus companys de l’Orquestra de París i sempre pendent de les indicacions de Daniel Harding. Somrient.

Hi ha intèrprets que basen el seu èxit en les capacitats atlètiques: tempos impossibles, tècnica impecable, repertori a l’abast de només uns pocs escollits… Fan gaudir, certament, i acostumen a tenir un públic fervorós. D’altres opten per recolzar-se en el màrqueting. En els dos casos el resultat són carreres relativament curtes: arriba un punt en què els dits ja no van tan ràpids ni són tan precisos com abans o bé apareix un altre “producte” més nou, amb una fórmula que renta més net.

Pires, en canvi, viu el final d’una llarguíssima trajectòria damunt els escenaris, set dècades per ser exactes, basada sobretot en la seva musicalitat. Aquesta és una qualitat que marca la diferència, i que amb els anys no es perd, sinó que s’incrementa. És per això que tan sovint es diu d’ella que és pura poesia al piano. La seva bellíssima manera d’interpretar deriva d’una habilitat que pocs tenen: el do de fer que el temps s’aturi amb les seves mans. Aquesta és la sensació que fa en cada compàs: que el temps s’ha aturat i que el so, cristal·lí com el primer dia, flota per tot l’auditori.

Pires ha fet una elecció excel·lent per a la seva qui sap si retirada com a concertista amb orquestra (la propera temporada serà al Palau, però com a solista, amb els Nocturns de Chopin que tantes alegries li han donat). El Tercer de Beethoven és una obra exigent, però mesuradament virtuosística, amb moments de lluïment tècnic i amb un moviment lent on cal lluir, precisament, més musicalitat que no pas músculs. I també, és clar, complicitat amb l’orquestra.

La direcció de Daniel Harding, sense renunciar a una lectura personal francament interessant de la partitura, va acompanyar la pianista a la perfecció. Harding és un director minuciós, que cuida el detall, i si hem de jutjar per aquest concert, l’entesa amb l’Orquestra de París –n’és el titular des del 2016– és excel·lent. Posant èmfasi en els contrastos però sense perdre el fil del conjunt en cap moment, es diria que Harding dirigeix més amb bisturí que amb batuta. Va quedar clar amb els sforzandos de l’inici del primer temps, en el marc general d’un piano en què s’alternen picats i lligats que requereixen un treball nota per nota. Val la pena comparar aquest inici (Harding té enregistrat el Concert amb la mateixa Pires) amb versions com la de Karajan-Gould, que respecta els picats però fa gairebé imperceptibles els sforzandos, o la de Mehta-Ashkenazy, que marca més els fortes però no es fixa tant en el contrast de l’articulació. Harding aplega el millor de cada escola i és la prova viva que el passat no sempre va ser millor.

Pires, com hem assenyalat, fa una lectura gairebé cambrística de l’obra, en el sentit que el seu és un treball d’equip, atenta sempre a cada entrada, gaudint de la música i establint un diàleg franc amb la resta de companys, i no simplement confiant que la resta de músics segueixin i suportin estoicament els rampells del solista de torn. Ara bé, si la lectura del primer moviment i el tercer és excel·lent, la del segon, el “Largo”, és sublim. És aquí on atura el temps. I Harding l’acompanya. Impressiona veure com el director prepara els subtilíssims crescendo anticipant-los lleugerament en les veus mitjanes, com les violes i els oboès, de manera que el volum de decibels ja ha pujat d’una manera lleu quan la resta d’instruments, els de so més brillant, s’afegeixen a l’increment, tot creant així un efecte molt més colpidor. Al final de la primera part, un llarguíssim aplaudiment del públic que omplia L’Auditori va forçar una propina de la pianista: l’“Adagio cantabile” de la Patètica de Beethoven. Més poesia com a colofó.

A la segona part, Harding i l’Orquestra de París ens van obsequiar amb una Tercera de Brahms on només es pot reiterar el que ja s’ha dit de la seva interpretació del Concert de Beethoven. Equilibri excel·lent entre els diversos grups, tensió dramàtica que no decau en cap moment, i caldria afegir-hi la impecable manera d’entendre la música romàntica, amb passió però sense sensibleria ni focs d’artifici. I sempre, sempre, atents al detall. També ells van haver de donar-nos propina: el “Nimrod” de les Variacions Enigma d’Elgar. Per si de cas quedava algú a la sala que no hagués notat, fins llavors, el so preciós que té aquesta formació sota la batuta de Harding.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *