Subscriu-te

El triomf del ‘bel canto’

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

OTELLO de Gioachino Rossini (en versió de concert). Llibret de Francesco Maria Berio di Salsi. Gregory Kunde. Jessica Pratt. Dmitry Korchak. Yijie Shi. Lidia Vinyes-Curtis. Mirco Palazzi. Josep Fadó. Beñat Egiarte. Josep Lluís Moreno. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Dir.: Christopher Franklin. LICEU. 6 DE FEBRER DE 2016.

Per Mercedes Conde Pons

El desencís provocat per la poc afortunada producció de l’Otello verdià vista aquestes darreres setmanes al Liceu va fer que l’Otello de Rossini satisfés vocalment les ànsies dels més puristes.

L’Otello rossinià tenia com a cap de cartell el tenor nord-americà Gregory Kunde, portada del número de desembre 2015-gener 2016 de la «Revista Musical Catalana» i un fenomen inusual al món del cant, amb una carrera que està arribant al cim més alt a l’època vital en què la majoria de carreres operístiques toquen a la seva fi. Amb seixanta i escaig, Kunde recull ara les flors d’una carrera treballada amb amor, amb amor pel cant i l’òpera i sense massa pretensions per assolir una fama que, tanmateix, ara li arriba sense que això canviï el seu tarannà. Kunde no és ara millor cantant que abans, però això no és pas un demèrit. El cas és que sempre ha estat un gran cantant, però… ai las!, coses del màrqueting, ningú no havia apostat per ell com ho han fet darrerament, en canviar de repertori i passar de Rossini al repertori més dramàtic.

Aquí al Liceu la descoberta fou també tardana, una magnífica substitució a darrera hora en la première d’Anna Bolena de Donizetti al costat de la divíssima del Liceu Edita Gruberova –i amb una esplèndida Elina Garanča com a rival– va ser el desllorigador d’una relació de respecte i admiració per un igual del públic del Liceu. Majestuós en Il pirata amb Mariella Devia, impressionant com a Pollione en Norma amb Sondra Radvanovsky…, aquest Otello rossinià ha estat un bombonet programat pel Gran Teatre del Liceu –encara a l’època Matabosch– per delectar un públic del Liceu que, de tots és sabut, admira i aprecia especialment les veus tenorils.

Un altre al·licient per sentir aquest Otello de Rossini, és clar, era l’absència del títol en diverses generacions d’operòfils catalans, concretament feia 139 anys que l’òpera no se sentia a l’escenari de La Rambla i ni tan sols la Rossini renaissance dels anys seixanta en va permetre l’exhumació.

La recuperació per al públic català d’aquest Rossini seriós en versió de concert va servir per compensar el trist destí de la darrera producció de l’Otello de Verdi vist al Liceu. En aquest Rossini no es va trobar a faltar l’escenografia, ni falta que feia; Kunde es va prendre molt seriosament el seu paper protagonista i va apunyalar Desdemona oportunament talment com si estigués recreant l’escena disfressat i tenyida la pell de fosc.

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

La versió que es va poder sentir d’aquest Otello de Rossini, presentada pràcticament sense talls, va oferir moments d’esplendor vocal secundats per una Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu prou solvent, malgrat una desafortunada i recurrent desafinació del trompa solista en la funció de dissabte, i liderada per Christopher Franklin, de gest excessiu i tal vegada brusc, que va buscar per sobre de tot la pompositat sonora, bo i convidant a la tensió també el Cor del Liceu, que, malgrat això, va oferir un rendiment notable.

En l’àmbit vocal, i malgrat els darrers canvis, que van fer caure primer Josè Maria Lo Monaco i una setmana abans Julia Lezhneva, aquest Otello va ser a nivell vocal el títol més homogeni del que portem de temporada. Ja que parlem dels canvis, la primera, encarregada del rol d’Emilia, va ser substituïda per Lidia Vinyes-Curtis, la cantant catalana que ja vam descobrir en el Benvenuto Cellini amb un debut brillant. La mezzosoprano –de color més aviat clar per a la tessitura real de mezzo– va oferir una versió elegant del seu rol, que esdevé més important en l’òpera de Rossini que no pas en la de Verdi. Vinyes-Curtis és d’aquelles cantants que mostren una seguretat que convida al gaudi i al confort quan se l’escolta, i això sempre és un punt favorable. Jessica Pratt va ser l’encarregada de substituir a darrera hora Lezhneva –de qui entenem que renunciés a un rol que no escau gens als seus mitjans vocals. Pratt va assumir la compromesa tasca de debutar en un rol nou per a ella amb poc temps de preparació, i això li va comportar uns certs dubtes al llarg de la funció, sovint resolts pel director. Malgrat això, els mitjans vocals de la soprano britànica –crescuda a Austràlia– són impressionants, tal com va demostrar al llarg de la funció amb aguts magníficament projectats i arrodonits, però també amb una línia de cant delicada i ben conduïda –en la “Cançó del salze” rossiniana, de composició no tan ben aconseguida com la de Verdi.

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

Que l’Otello de Verdi és una òpera de tenor, ja ho sabíem, però potser no tothom sabia fins que s’ha programat al Liceu que l’Otello de Rossini és una òpera… de tenors, concretament sis. I entre aquests sis n’hi ha tres de protagonistes: Otello, Roderigo i Jago. En aquesta versió en concert, en coneixíem només el protagonista, interpretat per Gregory Kunde, però ens eren aliens el Roderigo de Dmitri Korchak –que alguns potser encara recordaven del seu pas pel Concurs Viñas– i el Jago de Yijie Shi, que alguns coneixien del seu brillant pas per l’Accademia Rossiniana de Pesaro. Per als afeccionats a les veus tenorils, aquest Rossini resultà exultant. Dmitri Korchak posseeix uns mitjans envejables que va posar al servei de Rossini al llarg de tota la funció, si bé amb signes de fatiga ja cap al final. Fou un dels grans triomfadors de la nit. Personalment, el Jago de Yijie Shi ens semblà encara més atractiu, per timbre vocal i per rotunditat interpretativa. L’heroic duet d’Otello i Jago “Non m’inganno; al mio rivale…” va ser un dels moments més excitants de la nit, amb uns Gregory Kunde i Yijie Shi pletòrics. I sí, pletòric va estar Kunde al llarg de tota la funció, després d’escalfar en la primera escena la veu, i un cop superada la seva primerenca ària, que defensà amb sobrada experiència. Kunde és exemple de mestratge musical, de coneixement profund dels seus mitjans i de posada al servei de la música d’una vocació musical que ve de lluny i a la qual ha servit tota una vida amb devoció i humilitat. És hora de recollir els fruits i ho té ben merescut. L’ovació final va ser una demostració d’agraïment i afecte en tota regla. Queden pocs mestres com ell.

Arrodoniren el repartiment un Mirco Palazzi de veu de baix gran i rotunda i els tres tenors secundaris: Josep Fadó, Beñat Egiarte i Josep Lluís Moreno, solvents tots tres. Cal ressenyar el debut de Beñat Egiarte, malgrat estar en una posició incòmoda al fons de l’escenari, que va cantar amb projecció la seva cançó del gondoler.