Subscriu-te

El trist destí d’Otello

José Cura i Ermonela Jaho. © Antoni Bofill
José Cura i Ermonela Jaho. © Antoni Bofill

OTELLO de Giuseppe Verdi. Llibret d’Arrigo Boito. José Cura. Marco Vratogna. Ermonela Jaho. Alexey Dolgov. Vicenç Esteve Madrid. Olesya Petrova. Roman Ialcic. Damián del Castillo. Ivo Mischev. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Dir. musical: Philippe Auguin. Dir. escènica: Andreas Kriegenburg. Producció: Deutsche Oper Berlin. LICEU. 21 DE GENER DE 2016.

Per Mercedes Conde Pons

Com si les moires haguessin decidit fer caure la seva maledicció sobre el pobre Otello, les representacions d’aquest títol verdià que es van iniciar ahir al Gran Teatre del Liceu semblen estar guiades per un fat negatiu inescrutable.

Ja abans de Nadal es va anunciar un doble canvi: el de Carmen Giannattasio per Ermonela Jaho –debutant en el rol– i, poc després, el d’Aleksandr Antonenko per José Cura en el paper protagonista. Debutant al Liceu amb un Il tabarro de Puccini en versió de concert que va deixar embadalit el públic ja fa un parell de temporades, s’esperava amb interès l’assumpció d’un rol protagonista i de molts quirats com és l’Otello a càrrec d’una veu potent i atractiva com va demostrar en el seu moment Antonenko. El cantant rus va debutar en el paper d’Otello a la Metropolitan Opera House de Nova York pocs mesos enrere, amb crítiques irregulars a la seva interpretació. Podria ser, tot i que ho desconeixem, que el poc èxit recollit en un paper tan compromès l’hagi fet tirar-se enrere a l’hora de prosseguir amb una empresa tan àrdua. José Cura, tenor ja conegut al Liceu en aquest rol, del qual va ser intèrpret en les darreres representacions d’aquesta òpera ja fa deu anys, ha estat convidat novament per interpretar el paper del Moro de Venècia.

El 2016 ha començat calent pel que fa als ànims del públic liceista, almenys els de tota la vida. L’anunci de la reforma de la façana de La Rambla amb el projecte d’afegitó de les anelles vermelles dissenyades per Frederic Amat ha fet bullir la sang, entre els que opinen que la proposta és estèticament inadequada i els que opinen que una acció com aquesta és totalment innecessària, gratuïta i inapropiada. Polèmiques a banda, tots aquestes elements no conviden a fer dels ànims generals un bon clima per a estrenes, i més si aquestes no tenen reclams indiscutibles, com és el cas. És aleshores que fins i tot una fallida en el sistema de subtitulació central –solucionat a la segona part– provoca inquietud, xiuxiueigs i fins i tot algun crit de queixa en veu alta.

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

Si bé José Cura és un tenor prou conegut arreu del món, també és conegut el seu temperament escènic i musical, capaç d’aixecar passions, tant positives com negatives. El cert és que el seu Otello no afegeix res de nou a l’escoltat deu anys enrere, si bé sí que s’observa en la seva veu el pas dels anys. És cert que Cura dona la talla física per al personatge i que la seva veu és rotunda i potent, però per contra, el seu timbre –que mai no ha estat especialment melós– ha esdevingut dur amb els anys i s’hi observa una evident dificultat per mantenir la línia de cant i, per tant, oferir un personatge rodó, tant escènicament com musicalment. José Cura es fa seu el personatge fins al límit de l’admissible: obviant en moments la línia musical escrita i oferint frases més declamades –o cridades– que no pas cantades, i obviant, també, el tempo marcat pel director, cosa que no ajuda a la fluïdesa musical i al doll sonor ideat per Verdi. Per això, no és estrany que la seva prestació generés opinions contrastades.

En canvi, qui sí que va agradar va ser la Desdemona d’Ermonela Jaho, que, com dèiem, debutava en el rol i substituïa la inicialment anunciada Carmen Giannattasio. Ermonela Jaho havia passat relativament desapercebuda en el seu debut al Liceu, fa uns anys, tot interpretant Madama Butterfly, però cal reconèixer que el seu debut en el rol de Desdemona ha estat impecable i justifica merescudament el seu ascens al primer repartiment d’Otello. Ermonela Jaho no només dóna la imatge de la Desdemona ideal, menuda, discreta, innocent però alhora forta, sinó que a més, vocalment, sap fer servir l’instrument plenament al servei de la música. La seva “Canzone del salice” va ser deliciosa, i igualment l’“Ave Maria”. Llàstima que aquesta va ser l’única cantant que va convèncer de manera absoluta al llarg de la nit, ja que fins i tot l’Emilia d’Olesya Petrova, de mitjans vocals magnífics, era massa veu per a tan poca part. ¿Com és possible que una veu carnosa, gran i fosca com la d’Olesya Petrova no s’aprofiti per a rols de més substància?

Marco Vratogna i José Cura. © Antoni Bofill
Marco Vratogna i José Cura. © Antoni Bofill

El Jago de Marco Vratogna pecà de poca malícia i convenciment a causa d’una veu a la qual falta rotunditat verdiana. Llàstima, perquè aquest rol pot arribar a esdevenir protagonista si el cantant el defensa adequadament. Actuaren amb correcció en els rols secundaris Alexey Dolgov, Vicenç Esteve Madrid, Roman Ialcic, Damián del Castillo i Ivo Mischev.

Sort que en aquest Otello es pogué gaudir d’un rendiment brillant de l’Orquestra Simfònica del Liceu –val a dir que tenia la partitura ben fresca des de l’estiu passat–, incentivada per la bona direcció de Philippe Auguin, que optà per una versió de contrastos, amb espectacularitat sonora en els moments exacerbats de la partitura i contenció en els més íntims. L’orquestra respongué a l’altura dels requeriments i fou un dels millors elements de la nit, al costat d’un cor que sonà fresc i empastat tot i l’escampament a què estigué sotmès pràcticament en tota la funció. També el Cor Infantil Amics de la Unió de Granollers hi tingué un paper destacat, al marge de la seva impecable intervenció. Els nens i nenes preparats per Josep Vila i Jover demostraren els seus dots actorals amb una eficiència magnífica.

No sortí a saludar el director d’escena, Andreas Kriegenburg, ni tan sols la seva assistent, Claudia Gotta. Si ho haguessin fet, probablement l’esbroncada hauria estat inevitable. La producció de la Deutsche Oper de Berlín es manifestà fallida des de bon inici. L’entrada –habitualment gloriosa– d’Otello victoriós, brillà per la seva absència, i no és que hi trobéssim a faltar l’aspecte heroic d’aquest, però sense aquesta evidència la seva gelosia i la tragèdia que desencadena té molt menys sentit i consistència. Tampoc no tingué sentit que enviés els “soldats” a casa seva, si tenim en compte que l’escena en aquesta versió està ambientada en un “camp de refugiats”. Poc tacte, i, sincerament, una banalització d’uns fets reals que no admeten males interpretacions. Probablement la intenció de la producció era, precisament, denunciar els mals del Primer Món –la gelosia, l’ànsia de poder, la infidelitat– en el context d’una realitat cruel i adversa. Però no ho aconsegueix. Les incoherències de text no ho permeteren i, sincerament, Shakespeare no necessita adaptacions actuals per ser entès. La gelosia i l’ànsia de poder eren iguals fa quatre-cents anys que ara. L’única cosa positiva de la producció fou la paret de fusta que servia de caixa acústica als cantants, bo i permetent una acústica i projecció magnífica de les veus solistes i del cor.