Subscriu-te

El virtuosisme de Thomas Trotter enlluerna el Palau

L’organista Thomas Trotter (foto d’arxiu)
L’organista Thomas Trotter (foto d’arxiu)

ORGUE AL PALAU. Thomas Trotter, orgue. Obres de Bach, Kagel, Moszkowski, Dove, Schumann, Liszt i Bizet. PALAU DE LA MÚSICA. 4 DE FEBRER DE 2016.

Per Lluís Trullén

Des de fa més de trenta anys l’organista britànic Thomas Trotter ocupa un dels llocs destacats a nivell internacional pel que fa a la interpretació amb aquest instrument. El seu extensíssim catàleg d’enregistraments, les seves constants aparicions oferint concerts amb els orgues més rellevants del món o el fet de ser un reclam per a directors com Rattle, Haitink o Chailly, han convertit aquest intèrpret format al King’s College de Cambridge i posteriorment a París –amb la cèlebre Marie-Claire Alain– en un referent de primer ordre.

I com no podia ser d’una altra manera, en el concert celebrat al Palau Trotter va mostrar-nos un amplíssim ventall de facultats tècniques, virtuosístiques i musicals. Amb un programa eclèctic i que abraçava des d’una Espagnoleta del segle XVII fins a l’original The dancing pipes de Jonathan Dove composta l’any 2014, Trotter va fer un repàs musical eclèctic prenent la música de Bach com a principal referent. Obres totes complexíssimes a nivell tècnic i molt exposades fins i tot per als solistes més experimentats que Trotter va resoldre no només amb solvència virtuosística, sinó amb una qualitat interpretativa en la qual la musicalitat se sobreposava per sobre de tot. La monumental Tocata i fuga BWV 540 ens mostrava tota la grandesa musical d’un Trotter que va oferir un Bach majestuós, solemne, jugant sàviament amb els registres que li oferia el magnífic orgue Walcker del Palau. Aspectes que van continuar apareixent en els jocs contrapuntístics de tres de les fugues sobre B.A.C.H. escrites per Schumann i en una obra colossal com la Fantasia i fuga sobre B.A.C.H. composta per Liszt. Els cromatismes, els elevadíssims tempi, els jocs contrapuntístics endimoniats, les demandes tècniques portades al màxim nivell, no van ser obstacle per escoltar una versió claríssima, brillant i d’una fortalesa musical d’aquesta pàgina de Liszt que Trotter va presentar amb la màxim plenitud musical.

El recital també va fer una mirada cap a música espanyola. L’organista britànic, després d’haver interpretat la deliciosa Espagnoleta, un anònim del segle XVII, va endinsar-se en les complexes harmonies de la Rondeña de Mauricio Kagel i en la Danza española de Moszkowski que el mateix Trotter ha arranjat per a orgue. Música de saló del XIX escrita amb compàs ternari i que malgrat aparentar un aire distès no deixa de banda unes floritures virtuosístiques de notòria complexitat. Una versió radiant de la Suite Carmen de Bizet (arranjada per Edwin Lemare) magistralment interpretada ens va tornar a evocar les inoblidables melodies d’aquesta òpera que ha servit a tants altres intèrprets (com va ser el cas de Horowitz) per desplegar els més coloristes recursos tècnics en adaptacions, variacions i paràfrasis de gran complexitat. Trotter va estar magistral, elegant, a nivell tècnic incommensurable, oferint un programa de màxima exigència tècnica i que va cloure novament amb els deliciosos aires de saló d’una serenata d’alè postromàntic de Moszkowski.