Subscriu-te

Elgar per Barenboim

Decca_Elgar Barenboim

Edward Elgar. Simfonia número 2.

Staatskapelle de Berlín. Daniel Barenboim, director. DECCA, 2015

 

Edward Elgar (1857-1934) és considerat una de les figures més importants de la música anglesa d’aquest segle, al costat de Vaughan Williams (1872-1958), Frederick Delius (1862-1934), William Walton (1902-1983) i Benjamin Britten (1913-1976). Tanmateix, la seva extensa obra ha estat objecte de valoració molt diversa i encara que a la fi s’ha sedimentat un acord genèric sobre la seva vàlua, resta lluny d’haver conquerit el que podríem anomenar “gran mercat concertístic universal”. Senzillament, és molt poc prodigada en els grans cicles excepte el Concert per a violoncel i una molt popularitzada Marxa de pompa i circumstàncies, una de les que va escriure entre 1901 i 1930.

La seva producció simfònica de gènere convencional –simfonies i concerts– es limita a dues simfonies –va deixar-ne una tercera inacabada–, l’esmentat Concert per a violoncel i un Concert per a violí relativament conegut. I de les dues simfonies, la primera (1909) és la que ha estat més considerada, tot deixant la segona (1911) en un més difús context de valoració. A part queda la cabdal Variacions Enigma, probablement l’obra simfònica més important, i l’oratori El somni de Geront, una composició d’una notabilíssima transcendència; en tot cas, ambdues, cal insistir en això, de coneixement poc ampli.

L’obra que ens ocupa mostra de manera molt definida les característiques d’un músic que va saber filtrar i fer seu el moment tan propi del traspàs del segle XIX al XX, en què el romanticisme anava declinant l’empremta de la seva profunda petja i es disposava a viure uns darrers escarafalls en una tardor perllongada –el tardoromanticisme–, significats, d’una banda, per una tendència vers l’ampul·lositat dramàtica –Strauss, Wagner, Bruckner, Mahler– i, de l’altra part, acusant una llunyana influència impressionista vinculada en part al nacionalisme: Dvořák plana en una certa mesura en aquest moment i també en part en aquesta obra. I en aquest context també hi cap l’ombra del finlandès Jean Sibelius.

I aquí cal fer una precisió: encara que Elgar no fos un compositor nacionalista, en el sentit que sempre va refusar inspirar-se en el folklore del seu país, aquesta simfonia i en general tota la seva obra és indiscutiblement anglesa.

Però per damunt del difícil encaix formal d’aquesta composició, el més important és que hi sura una construcció sòlida i un discurs creatiu d’una gran riquesa de contrastos, d’una lluminositat poc britànica –si atenem al tòpic més gastat– i d’una absència deliberada de dramatisme.

Resulta interessant constatar que una obra com aquesta, filla d’un tot complex d’influències, a la fi acabi essent una composició potent i personal; molt pròpia d’un músic que s’imposa amb força i originalitat per damunt de la paleta diversa d’influències.

La versió que en fa Barenboim acusa una clara voluntat de servei a l’esperit més pregon de l’obra. La sovintejada tendència a un cert excés de brillantor –tempos i dinàmiques–, aquí altrament es tradueix en contenció, en equilibri, en creació d’atmosferes, en la cura del matís i del detall. Compta amb l’atot d’una orquestra que coneix molt bé, l’Staatskapelle de Berlín, i que, per tant, li forneix tots els recursos exigibles. En aquest sentit, tan sols el treball interpretatiu, tan ric i tan generós en suggestions, ja ofereix en si mateix un doll de complaença inefable. Jaume Comellas

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *