Subscriu-te

Els altres canten, Prégardien fa una altra cosa

SCHUBERTÍADA A VILABERTRAN. Christoph Prégardien, tenor. Julius Drake, piano. Obres de Franz Schubert i Gustav Mahler. CANÒNICA DE VILABERTRAN. 31 D’AGOST DE 2018.

A la dècada dels anys setanta, quan el tennis no havia assolit el nivell de superprofessionalització actual, el tennista romanès Ilie Nastase, conegut per les seves imaginatives excentricitats, es va referir així al seu col·lega Björn Borg, que ho guanyava tot i sempre: “Nosaltres juguem a tennis; ell fa una altra cosa”.

Ens ve bé parafrasejar aquell acudit intel·ligent, perquè després del recital que va oferir Christoph Prégardien el 31 d’agost passat a la Schubertíada a Vilabertran un té una certa impressió semblant; i que quedi clar que d’això, d’aquest a part, no en té l’exclusiva: Vilabertran n’ofereix sovint exemples, aquesta temporada mateix. Però certament hi ha en el fer de Prégardien quelcom que el separa, que el situa en una certa altra òrbita. Si continuéssim el fil del tennista romanès, podríem matisar-ho o aclarir-ho: “Els altres canten i ell fa música”, i ens aniríem aproximant al que pretenem manifestar.

El suara al·ludit quelcom que el separa dels altres té la base en la forma tan natural de cantar. Tot en ell brolla sense el més mínim artifici; mai insinua allò que a vegades de forma etèria, imperceptible però evident, experimentem en altres, d’“ara cantarà aquesta frase…”. No, en ell aquest mostrar, d’altra part també natural en part, no apareix mai. No canta, fa música, emana bellesa canora absoluta, sense falsa aparença. El seu cantar sorgeix com l’aigua d’una font que ha aparegut per si mateixa, sense intervenir-hi la mà humana; és una aigua que flueix, sense esforç, que fa el camí que li marca una llera que ella mateix es va fent; mai no és una aigua dirigida a través d’unes conduccions artificials o bombada mitjançant mecanismes tecnològics.

Prégardien és un gran artista sense exposició, sense aparentment pretendre-ho ni, per descomptat, exhibir-ho: ho és totalment perquè sí; i perquè s’ho ha treballat molt, és clar; això no és fruit de l’aire del cel o d’una fenomen esotèric; ho és també per una dedicació intensa al gènere. En aquest sentit, per posar una referència semblant, podríem esmentar el cant de Victoria de los Ángeles. És un cant fàcil en aparença, que agombola l’espectador, que el porta a ell entre cotó fluix de plaer, sense excitació, com en un bressoleig gairebé oníric.

Prégardien va proposar un programa amb l’atot cabdal de Schubert, que ocupà tota la primera part del programa, i una segona tancada, amb lieds d’aquest mateix compositor precedits per quatre de Mahler, del conegut cicle Lieder eines fahrenden Gesellen. Tots ells basats en poemes bellíssims, sense càrrega dramàtica –ja no diem tràgica–, sovintejada en tants lieder del Romanticisme; hi ha més d’evocació que de pathos sense sortida; i aquest fet, aquesta tria intel·ligent –i a més oferir cadascuna de les parts sense interrupció, sense trencar el ritme intern del recital–, també va ajudar a donar calidesa al discurs inoblidable de Prégardien i del seu bon amic i col·laborador eficaç d’anys i panys, Julius Drake.

Imatge destacada: Christoph Prégardien. © Hans Morren (foto d’arxiu)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *