Subscriu-te

Els camins de l’expedició auditiva

El director Salvador Brotons (foto d’arxiu)
El director Salvador Brotons (foto d’arxiu)

ORQUESTRA CAMERA MUSICAE. Claudi Arimany, flauta. Dir.: Salvador Brotons. Obres de Mozart i Brotons. TEATRE TARRAGONA (Tarragona). 20 DE DESEMBRE DE 2014.

Per Marta Trill

Identificar lleugers canvis de sonoritat, dominar el joc de pedals per aconseguir una acceleració més ràpida o preveure el temps de frenada necessari per executar cada maniobra. Aquestes són algunes rutines involuntàries que els conductors integren al seu pilotatge. Quan el vehicle es converteix en una orquestra de més d’una trentena de músics, la complexitat de la mecànica pren una magnitud incommensurable. Salvador Brotons, però, va exemplificar una demostració d’acrobàcies aèries transportades a la direcció musical amb Salvador Brotons dirigeix Claudi Arimany i l’OCM, la segona de les quatre produccions que l’Orquestra Camera Musicae portarà al Teatre Tarragona aquesta temporada.

L’artista convidat va prendre les regnes d’aquest conjunt orquestral i va segellar la direcció amb el seu propi timbre: una marca indiscutible d’estimulació sensorial. Si a aquest fet, s’hi suma la interpretació de Claudi Arimany, un dels solistes catalans amb més prestigi internacional, l’exercici d’escoltar adquireix la dimensió d’expedició auditiva.

El flautista Claudi Arimany (foto d’arxiu)
El flautista Claudi Arimany (foto d’arxiu)

L’Andante per a flauta i orquestra, KV 315 i el Rondó per a flauta i orquestra, KV Anh. 184 de Mozart van presentar-se com els entrants d’un gran banquet. La veritable mostra de simbiosi entre director i solista es va posar de manifest en el Concert en Re major per a flauta i orquestra, KV 314. Com en una complexa peça d’enginyeria mecànica, Brotons va disposar els engranatges perquè el bloc orquestral lubrifiqués l’artefacte i la precisió interpretativa d’Arimany esdevingués el combustible necessari per fer funcionar l’aparell. Cada un dels elements, presentats amb l’exactitud adequada, va aconseguir fer d’una ració de virtuosisme mozartià un beuratge digestiu ple d’intensitats. El solo de flauta de l’escena dels Camps Elisis de l’òpera d’Orfeu i Eurídice de Gluck va deixar palesa la versatilitat de Claudi Arimany.

Les característiques sonores del Teatre Tarragona es van poder apreciar detingudament en la segona part del concert, formada per obres de Salvador Brotons. El director va escollir peces corresponents a tres períodes compositius diferents. Presagi, escrita quan el músic només tenia 25 anys, esbossa un univers de misteri i suggereix una atmosfera de grans dissorts. Tot i que la peça està instrumentada a un, la intensitat que requereix una interpretació correcta evidencia la meticulositat amb què l’ha d’executar l’intèrpret, especialment en el diminuendo final. L’estrena de la nit va ser Nocturn nadalenc, obra de recent creació. En aquest context, la paraula “recent” es pot entendre gairebé com un eufemisme –si es té en compte que Brotons va finalitzar-la encara no 10 dies abans de l’estrena. En cap cas, però, la sensació percebuda era la d’obrar amb precipitació. La peça pren com a referent diverses tonades nadalenques. És la conjunció d’aquestes melodies el que converteix aquesta obra tonal en un aparador en què s’emmirallen tant els nostàlgics com els entusiastes de la joia del Nadal. La darrera sorpresa de la nit va ser Fusió, que pràcticament va desafiar les lleis de la física gràcies a l’acústica del nou equipament tarragoní. Com el felí entremaliat que juga amb un fil de llana, l’oient podia practicar els seus dots auditius i identificar l’instrument protagonista de cada passatge abans de percebre el més mínim gest de l’intèrpret. Les agrupacions instrumentals proposades per Brotons presenten blocs sonors compactes que, en contra del desconcert que provoca allò desconegut, reivindiquen l’autenticitat de l’enginy. El ritme trepidant que destil·la tota l’obra, fins i tot en el “Lento” i en l’“Andante”, desemboca en un sorprenent final que aconsegueix capgirar el rumb melòdic i rítmic traçat fins aleshores per conduir cap a un esclat musical d’èxtasi indesxifrable.

Aquest repertori va acreditar el manifest fundacional de l’Orquestra Camera Musicae. I és que incloure en un mateix programa el referent del classicisme i obres filles de la modernitat reafirma la voluntat transformadora de l’equip artístic d’aquesta orquestra tarragonina. Ara bé, cal que els més avesats a consumir música en directe facin el pas de degustar-la.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *