LA CASA DELS CANTS. ESTIU AL PALAU. GREC FESTIVAL 2022. Mireia Tarragó, soprano. Tànit Bono, mezzosoprano. César Cortés, tenor. Elías Arranz, baríton. Orfeó Català. Orquestra Simfònica del Vallès. Simon Halsey, director. Pere Faura, direcció escènica i textos. Guillem Mont de Palol, assessorament coreogràfic. Jorge Dutor, disseny de vestuari i attrezzo. W. A. MOZART: Requiem en Re menor, KV 626. PALAU DE LA MÚSICA. 15 DE JULIOL DE 2022.
Ulrike Haller, soprano. Marta Infante, mezzosoprano. Davo Marín i Carme Milán, ballarins i coreògrafs. Cor de Noies de l’Orfeó Català. Vespres d’Arnadí. Buia Reixach i Feixes, directora. Marc Rosich, direcció escènica. G. B. PERGOLESI: Stabat Mater. Obres del Llibre vermell de Montserrat, de M. A. Charpentier, S. Quartel i M. Kocsár, entre d’altres. PALAU DE LA MÚSICA. 18 DE JULIOL DE 2022.
La col·laboració entre la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana i el Grec Festival d’Estiu de Barcelona, ja iniciada en anteriors edicions, ha donat enguany com a fruit dos concerts al Palau de la Música protagonitzats per l’Orfeó Català i el seu Cor de Noies, respectivament, amb el denominador comú de l’aproximació coreografiada a dues obres del repertori clàssic.
Més enllà d’aquest concepte genèric, però, els elements compartits pels dos espectacles eren més aviat pocs. Tots dos van coincidir, això sí, a vestir els cantaires amb tons terrosos, reverberants amb el trencadís de l’escenari del Palau, que també es va il·luminar amb colors càlids i llum tamisada.
Es fa difícil d’abordar amb els criteris habituals la crítica d’un concert que es defineix de “desconcert coreografiat”, tal com va proposar Pere Faura a l’inici del Requiem de Mozart protagonitzat per l’Orfeó Català i l’Orquestra Simfònica del Vallès, sota la direcció de Simon Halsey.
D’entrada, la idea d’incorporar moviment a la música de la més cèlebre missa de difunts no era nova ni trencadora –n’hi ha experiències anteriors, i algunes de fa força anys–, però aquesta producció exigia que fos un cor amateur qui cantés i ballés alhora dalt de l’escenari. I aquest és el punt fort i el gran èxit assolit per l’Orfeó Català, que cal felicitar efusivament –així ho va reconèixer el públic–, per l’esforç tant de memoritzar la partitura com d’interpretar-la amb notables resultats musicals a pesar de les dificultats que suposen el moviment, les posicions corporals demanades o l’ús d’elements d’attrezzo com unes grans flors de paper o unes ulleres de sol.
Així mateix, se’n va sortir amb nota l’excel·lent quartet solista –format per Mireia Tarragó, Tànit Bono, César Cortés i Elías Arranz–, amb qui el director escènic va ser més benèvol i que no va participar tant de la coreografia, potser per no engavanyar-se amb les llargues túniques que vestien.
La dimensió espiritual de l’espectacle, però, aquella que el definia com una reflexió sobre la mort i els rituals que l’envolten, no va quedar tan clara. Les frases projectades en una pantalla instal·lada sobre l’escenari, intercalades amb la traducció del text del Requiem, recorrien a alguns tòpics sobre la composició de l’obra, afegien comentaris superflus i –això és greu!– queia en incorreccions històriques –Mozart no va poder imprimir un caràcter optimista al final del Requiem perquè no el va compondre ell, ni l’orgue del Palau de la Música va ser el primer que es va sentir a Barcelona fora de l’àmbit eclesiàstic– i ortogràfiques. Un cop més, cal recordar que el zel divulgatiu no està renyit amb el rigor.
En tot cas, l’espectacle va aconseguir omplir l’aforament del Palau com feia temps que no es veia, farcit d’un públic especialment entusiasta i motivat que es va posar unànimement dempeus tan bon punt va acabar l’última nota del concert.
L’entrada va ser una mica més discreta en el concert del Cor de Noies i l’orquestra barroca Vespres d’Arnadí, amb direcció escènica de Marc Rosich. En aquest cas, tot i que les cantaires estan molt més avesades a cantar de memòria i a incorporar el moviment a les seves actuacions, el paper del Cor va ser força més estàtic, per bé que hi van destacar efectes molt ben aconseguits al marge del seu significat, com per exemple el moment en què les noies havien de deixar-se caure desplomades i de manera asíncrona al terra.
La peça central del programa va ser l’Stabat Mater de Pergolesi, que van interpretar en versió per a cor i dues solistes. La soprano Ulrike Haller, habitual dels concerts de l’Orfeó Català i la seva Escola Coral i preparadora del Cor de Noies, va lluir timbre cristal·lí, mentre que la mezzosoprano Marta Infante, molt més enyorada en aquest escenari, va triomfar amb un registre greu esclatant i carnós.
En aquest espectacle, l’element coreogràfic quedava reservat a una parella de ballarins professionals, Davo Marín i Carme Milán, fet que va permetre aconseguir resultats molt més refinats. Així, es van anar succeint les escenes, des de l’embaràs i el part fins a la mort del fill, amb un bellíssim quadre plàstic com a imatge viva de tantes pietats i davallaments que hem vist sovint en pintures i escultures.
L’Stabat Mater va anar precedit de peces del Llibre vermell de Montserrat, de Charpentier i d’Ilse Weber, i seguit d’obres de Dillon O’Brian, Sarah Quartel i Miklós Kocsár -interpretades bé sense director o bé dirigides parcialment i discretament per Gregori Ferrer des de l’orgue positiu o per Buia Reixach-, estilísticament molt allunyades de Pergolesi i que potser haurien estat prescindibles però que van completar, en tot cas, un espectacle nascut d’una idea personal d’homenatge a la maternitat i als patiments de les mares i que també es podrà veure properament al Festival de Torroella.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
