Subscriu-te

Els fruits de l’exaltació sentimental

Saimir Pirgu i Aida Garifullina, com a Romeu i Julieta. ©Antoni Bofill

ROMÉO ET JULIETTE de Charles Gounod. Llibret de Jules Barbier i Michel Carré. Aida Garifullina. Saimir Pirgu. Tara Erraught. Susanne Resmark. David Alegret. Beñat Egiarte. Gabriel Bermúdez. Isaac Galán. Germán Olvera. Rubén Amoretti. Nicola Ulivieri. Stefano Palatchi. Dimitar Darlev. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu. Dir. musical: Josep Pons. Dir. escènic: Stephen Lawless. Coproducció del Gran Teatre del Liceu i The Santa Fe Opera. LICEU. 14 DE FEBRER DE 2018.

Per Mercedes Conde Pons

Celebrar Sant Valentí amb una història d’amor tan tràgica com Romeu i Julieta pot semblar el complement ideal per a una vetllada de cinc estrelles. L’ensucrament que tenen tant la festivitat purament mercadotècnica vinculada a la manufacturació de l’amor del 14 de febrer, com la gairebé inversemblant història dels amants de Verona que Shakespeare va immortalitzar fa força més de quatre-cents anys, fan d’aquests dos esdeveniments una bomba de carbohidrats absolutament indesitjable per a qualsevol cor saludable.

Això, en canvi, no treu que l’Amor sigui bo –i necessari– celebrar-lo no només una o dues dates comptades l’any, sinó que és saludable celebrar-lo i agrair-lo cada dia. I tampoc no treu que la història de Romeu i Julieta sigui capaç de commoure’ns malgrat conèixer-ne al detall l’argument, i el tràgic desenllaç. Per això, no ha d’estranyar que a l’estrena del Roméo et Juliette de Gounod, la meva veïna de seient no pogués evitar deixar anar un “oh!” de sorpresa en els dos moments claus del final de l’obra, en què tant Romeu com Julieta es lleven la vida, tot sigui dit, fruit de la injusta relació d’odi entre famílies, però també, diguem-ho tot, de l’exaltació sentimental i pubescent dels protagonistes.

L’òpera de Charles Gounod, d’estètica francesa plenament romàntica, segueix d’una manera fidel l’argument original de Shakespeare i, precisament per això, recull alguns dels moments més coneguts del relat, com el diàleg posterior a la nit de noces, en què el cant de l’alosa avisa els amants de l’inici del nou dia. D’això, Gounod en fa un dels passatges més bells de l’òpera, en el duet principal d’amor dels protagonistes.

©Antoni Bofill

La producció escènica d’Stephen Lawless, que es caracteritza per una caixa escènica mòbil en forma de parets que tenen la presència omnipresent dels nínxols del cementiri –un memento mori constant–, utilitza elements imaginatius i àgils per definir les diferents estances on succeeix l’acció, amb un protagonisme destacat del vestuari –a càrrec d’Ashley Martin David– que dona color a un escenari d’una grisor explícita. L’ús d’una plataforma mòbil que tant és tomba com a tàlem nupcial és un enginy previsible, però no obstant això, indiscutible i eficaç. S’observa una estudiada cura en la preparació escènica dels artistes, sobretot pel que fa als episodis de capa i espasa –especialment la baralla entre Tybalt i Mercutio–, gràcies a la preparació gairebé coreogràfica de Christian Kelly-Sordelet, mestre d’armes. David Alegret i Gabriel Bermúdez esdevenen uns més que creïbles espadatxins, d’una agilitat i lleugeresa sorprenents. És aquesta, doncs, una producció que no aporta cap element innovador, però que en canvi acompleix amb fidelitat la comanda que marca l’argument.

En l’àmbit musical, l’estrella anunciada era la soprano russa Aida Garifullina, que debutava al Gran Teatre del Liceu. La soprano va ser la gran triomfadora de la vetllada, amb una interpretació molt més que correcta, però sense provocar deliri emocional. Va oferir una àgil versió de la seva ària d’obertura, “Je veux vivre”; potser per ser una de les primeres intervencions en escena li va faltar el rodatge i l’escalfor necessaris per flotar en els aguts. La seva intervenció, així com la del seu partenaire, Saimir Pirgu, com a Roméo, va anar in crescendo al llarg de la vetllada, tot oferint un emotiu duet del quart acte. El tenor albanès no és el primer cop que canta al Gran Teatre del Liceu, i això ens permet observar un tret característic de la seva veu, no extrapolable al títol encarnat. Posseïdor d’una veu de timbre atractiu, el tenor és excel·lent en l’ús de la veu de cap i el registre mixt, amb pianíssims i mixtures de gran bellesa. Tot i això, a vegades n’abusa, i amb aquest ús, em temo, amaga algunes mancances de projecció a plena veu que no són presuposables en un tenor líric. Amb un primer acte preocupant, d’emissió opaca, el tenor va anar guanyant en seguretat i superant la seva ària “Ah, lève-toi soleil!” amb notable alt. El tenor va anar mostrant visos de seguretat al llarg de la funció, i això es va fer palès en una emissió més rodona i segura, que tanmateix no va acabar de fluir amb total llibertat al llarg de tota la funció. Tot i això, el tenor va recollir uns aplaudiments merescuts, gràcies a la seva entrega en la creació d’un paper que demana una presència constant a l’escenari.

David Alegret (Tybalt) i Aida Garifullina. ©Antoni Bofill

Ja ho hem dit algun cop, el Liceu sap escollir molt bé els cantants per encarnar els personatges secundaris; tot sovint, com en el cas d’aquesta òpera, en què la seva presència és nombrosa i destacada, demostrant fins i tot més encert que en el criteri per escollir-ne els protagonistes. En aquest sentit, van ser de luxe les interpretacions de Nicola Ulivieri com a Frère Laurent, David Alegret com a Tybalt, Gabriel Bermúdez com a Mercutio i Tara Erraught com a Stéphano. Tots tres cantants van lluir-se en els seus breus moments solistes i van mostrar una professionalitat de gran solidesa en el desenvolupament de l’acció. També molt correctes van ser Isaac Galán com Pâris i Susanne Resmark com a Gertrude, i, en els papers més anecdòtics, Stefano Palatchi, Beñat Egiarte, Germán Olvera, Rubén Amoretti i Dimitar Darlev van demostrar solvència sobrada.

Josep Pons va dirigir l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu amb solidesa, si bé la interpretació va anar de menys a més. Les subtilitats de la música francesa, especialment en el cas dels romàntics Gounod i Massenet, tenen poc a veure amb les faves comptades del bel canto donizettià i, potser per això, es va palesar el contrast del canvi d’estil exigit per aquest títol. També el Cor del Gran Teatre del Liceu, que en aquesta òpera té un protagonisme destacat, va defensar molt bé la seva actuació, malgrat haver de combinar-ho tot sovint amb danses i moviments que, en comptades ocasions, van provocar un lleu retard respecte del fossat, ràpidament solucionat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *