Subscriu-te

Els jardins de la Kopatchinskaja

Patricia Kopatchinskaja. © Marco Borggreve (foto d’arxiu)
Patricia Kopatchinskaja. © Marco Borggreve (foto d’arxiu)

CICLE MÚSICA ANTIGA. Patricia Kopatchinskaja, violí. Il Giardino Armonico. Giovanni Antonini, director. Obres de Vivaldi, Sammartini, Scelsi, Geminiani i Sciarrino. L’AUDITORI. 5 DE JUNY DE 2015.

Per Xavier Chavarria

Descalça, juganera, excèntrica i brillant, Patricia Kopatchinskaja va tornar a exhibir la seva prodigiosa rauxa a L’Auditori (encara la recordem, un xic més tímida però ja desafiadora, amb el Concert per a violí de Bartók, acompanyada per l’OBC, fa quatre anys) en aquest concert del cicle de Música Antiga que proposava una peculiar combinació de música italiana d’autors barrocs i del segle XX, i compartint escenari amb el conjunt Il Giardino Armonico, que lidera el seu fundador, Giovanni Antonini, un grup que enguany celebra el trentè aniversari amb una salut de ferro. Sembla que el temps no passi per a aquesta formació, que va renovant sàviament els integrants (n’hi ha d’històrics, incombustibles), però que sempre manté aquell segell de pulcritud i discreció que el distingeix dels congèneres i el fa inconfusible. Un so net, clar, precís, amb lectures naturals, contingudes i fiables: barroc tocat i posat, cerebral, sota control, que en aquest concert es va escabellar (no gaire) per la presència magnètica i un pèl invasiva de la Kopatchinskaja. Aquest era el primer còctel enigmàtic de la vetllada, no del tot equilibrat i que va tenir moments brillants, de diàleg excitat i profitós, i d’altres de certa confusió: la violinista moldava, a més d’una formidable dotació tècnica, té una personalitat i una posada en escena que envaeixen l’espai simbòlic i imposen amb contundència la seva peculiar lectura de les obres barroques, que en aquest concert van relegar sovint Antonini i el seu Giardino a un segon terme. El marge de llibertat interpretativa que dóna la música concertant barroca va ser l’aliat perfecte de les seves visions agosarades i transgressores, sovint efectistes i no sempre encertades, que arriben a generar simpatia, perplexitat i enuig a parts iguals. Kopatchinskaja va convertir el Concert en Mi bemoll major, “la Tempesta di Mare” d’Antonio Vivaldi en un tsunami sorollós (i no obstant això atractiu) que va posar potes enlaire tot el delicat “jardí” d’Antonini; però, certament, mai no l’havíem sentida així abans, aquesta música: resultat? Sorpresa, curiositat, i tot el públic enganxat al concert. Enhorabona.

L’altre còctel del concert consistia a combinar les obres d’autors italians barrocs (Vivaldi, Sammartini i Geminiani) amb dues peces per a violí sol de compositors italians recents, Giacinto Scelsi (1905-1988) i Salvatore Sciarrino (1947). L’âme ouverte d’Scelsi és una digressió hipnòtica sobre dues notes veïnes i simultànies que van oscil·lant en microtonalitat en una contemplació sonora eixuta i torbadora, i que guanyaria molt en un espai més íntim i recollit; el Capriccio núm. 2 d’Sciarrino conté timbres rics i efectes insòlits que Kopatchinskaja va potenciar amb destresa i convicció, i l’esperit del qual va traslladar a la part solista (i especialment a les cadències) del concert que va sonar tot seguit, pràcticament enllaçat, l’RV 208 Il Grosso Mogul de Vivaldi, que va cloure el concert. Mestissatges ambigus i de justificació poc clara, que poden arribar a resultar indigestos per a una part del públic amant de l’antiga.

Giovanni Antonini també es va reservar un espai per exhibir el seu virtuosisme amb la flauta de bec, tocant la part de solista del Concert en Fa major de Giuseppe Sammartini, i el bellíssim Concert en Do major, RV 443 de Vivaldi, obres en què la desena de músics que lidera Antonini, més còmodes, van mostrar flexibilitat i una absoluta autonomia. Però on Il Giardino Armonico va brillar amb tota l’esplendor, i va reivindicar la seva indiscutible categoria i personalitat, va ser al Concerto Grosso núm. 12, en Re menor, “la Follia” de Francesco Geminiani, amb l’esplèndid concertino Stefano Barneschi en funcions de solista i un so de conjunt que va recordar els millors temps de la formació, aquells enregistraments perfectes i nítids, de versions excitants i alhora polides que són el segell inconfusible d’aquest grup. Més enllà dels experiments i els focs d’encenalls, aquest va ser el moment més dolç de la vetllada.