Subscriu-te

‘Els Jocs Florals de Canprosa’ o el model de musical del TNC a la màxima expressió

ELS JOCS FLORALS CANPROSA de Santiago Rusiñol. Àngels Gonyalons, Oriol Genís, Rosa Boladeras, Anna Moliner, Francesc Ferrer i d’altres. Direcció escènica: Jordi Prat i Coll. Coreografia: Montse Colomé. Producció: TNC. TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA. 4 D’OCTUBRE DE 2018.

El gènere musical a Barcelona té, entre altres característiques, que no hi ha arrelat el model de les grans produccions de teatre musical que, procedents de Broadway o de Londres, han envaït més o menys el món occidental amb èxits esclatants. Una altra és l’esforç en bona part reeixit de crear un model propi, allunyat d’aquell, condicionat per l’escassetat de recursos de producció… i també d’una autèntica escola interpretativa específica, model del qual el grup Dagoll-Dagom ha estat el gran referent.

© David Ruano-TNC

No voldríem aprofundir-hi més, o gaire més, però sembla que a aquest model se n’hi està afegint un de nou sorgit del TNC, inspirat pel seu director, Xavier Albertí, que des de temps reculats sent una gran estima pel gènere musical. Model que fins ara comptava amb la reeixida versió de l’òpera –per dir quelcom– L’aplec del Remei de Josep Anselm Clavé, que va dirigir el mateix Albertí exactament fa dos anys, també com l’obra que ens ocupa, com a inici de temporada. I encara podríem pensar, fins a un cert punt, amb Pinsans i caderneres, del mateix dramaturg/gestor sobre llibret de Narcís Comadira. Fins a quin punt farà escola, fins a quin punt aquest model farà més història, serà seguit, morirà al mateix escenari quan hi hagi relleu al seu capdavant, és una incògnita oberta, gens negligible.

© David Ruano-TNC

En tot cas, Els Jocs Florals de Canprosa és un pas endavant, un pas llarg. Si Albertí, a redós de l’obra claveriana, va muntar un considerable enrenou brillant i, compte, iconoclasta, Jordi Prat i Coll ho fa amb una obra primerenca de Santiago Rusiñol, en la qual exhibeix la seva predisposició també a la iconoclàstia, a la ruptura d’esquemes caducs i suats i a escarnir inèrcies corsecades, d’acord amb l’ideari propi dels modernistes. En tot cas, ell ho va saber fer amb una barreja de finor i elegància, per una part, i contundència lúcida per l’altra.

Prat i Coll apura fins als límits les possibilitats del text per construir un autèntic batibull d’imatges –a vegades es pot pensar tant en uns jocs florals com en uns focs artificials–, en què hi cap tot el que hi pot cabre i fins i tot una mica més. Darrere la crítica punyent del dramaturg i pintor al jocfloralisme anquilosat, Prat construeix un edifici ric en imaginació, brillantíssim en el que es pot ben dir, parafrasejant una expressió molt nostra, que se’n fot del mort i del qui el vetlla; dels tòpics més tòpics de l’imaginari sentimental de la idiosincràsia i de la cultura catalana ancorats en aquells anys, però encara reminiscents avui dia: des de Montserrat a la sardana, passant, és clar, pels poetes ensucrats o inflamats, una mica també l’estament religiós i, en definitiva, clavant mastegots a tort i a dret, en alguns casos picades d’ull a aquest imaginari sentimental nostrat, a vegades una mica passat massa pel broc gros –el to paròdic en determinats moments arrisca de sortir de mare– i a vegades també reiteratiu; en aquest sentit, una certa tisorada a la primera part no hauria estat de més.

© David Ruano-TNC

L’obra, per altra part, es desenrotlla amb un exacte sentit del ritme, mai no decau, i l’espectacle és servit per un quadre d’intèrprets, en bona part joves, que exhibeixen una joie de vivre encomanadissa; és un treball coral homogeni, sense sots perceptibles, en el qual conviuen noms consagrats amb d’altres que constitueixen autèntiques descobertes. Entre els primers, una majestàtica Àngels Gonyalons, feliçment retrobada i infeliçment massa trobada a faltar tants anys; i també el sempre eficaç Oriol Genís –de memòria privilegiada en els seus habituals i extensos monòlegs– i Rosa Boladeras. I entre les descobertes, la lluminosa aparició de la jove Anna Moliner, i el també jove, més bon ballarí que cantant, Francesc Ferrer.

Imatge destacada: © David Ruano-TNC

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *