Subscriu-te

Els professors del Curs Internacional protagonitzen el Festival de Cervera

Concert de Carles Trepat. © Jordi Prat
Concert de Carles Trepat. © Jordi Prat

35è FESTIVAL INTERNACIONAL DE MÚSICA DE CERVERA. Carles Trepat, guitarra. Obres de Sor, Llobet, Pujol i Granados.

Concert de professors. Trio: Christian Farroni (flauta), José Mor (violoncel) i Astrid Steinschaden (piano). Trio: Manel Porta (violí), Laia Puig (violoncel) i Jordi Vilaprinyó (piano). Quartet: Olga Aleshinski (violí), Emile Cantor (viola), Laurentiu Sbarcea (violoncel) i Astrid Steinschaden (piano). Obres de Weber, Serra i Schumann. PARANIMF DE LA UNIVERSITAT DE CERVERA. 21 i 23 DE JULIOL DE 2015 (respectivament).

Per Santi Riu

El Curs Internacional de Música de Cervera, celebrat entre els dies 19 i 26 de juliol, aplegà 249 alumnes per rebre el mestratge de reconeguts professors. Per tots els indrets de la ciutat sonaven diferents instruments, tot convertint-se en l’epicentre musical català per uns dies. El perfil dels alumnes assistents era molt variat i les seves edats oscil·laven dels 14 als 40 anys passats, en un gran nombre de modalitats instrumentals que incloïa instruments de vent, corda, piano, guitarra, música de cambra i simfònica.

Cal recordar que la Càtedra Emili Pujol –que enguany celebra la 35a edició– es divideix en tres grans apartats principals: el Festival Internacional de Música, el Curs Internacional de Música i la Fira de Lutiers –única al país.

De fet, el dia 22 passat hi hagué la XII Fira, amb l’exposició de 16 tallers i més de 20 artesans procedents de diversos indrets de Catalunya, la resta de l’Estat i d’altres països europeus, i s’hi pogué veure exposat un violí ex-Menuhin construït per Paul Kaul el 1933.

El Festival Internacional ha tingut enguany formacions convidades, com la JONC –que aplegà més de 800 espectadors– o la Polifònica de Puig-reig, però es nodreix bàsicament dels professors del curs que es fa paral·lelament. El guitarrista Carles Trepat presentà el dia 21 el recital “La guitarra a Catalunya”, que acaba d’enregistrar en un CD que ben aviat es publicarà.

Amb una posada en escena sòbria i un caràcter que s’intueix introvertit, el guitarrista es reclogué en ell mateix i ens féu reviure un món fascinant i subtil, lluny de virtuosismes efectistes.

Trepat oferí una versió sense presses, en la qual tot fluïa d’una manera natural, quasi improvisada. De la seva guitarra Torres del 1892 sorgia un so tan càlid com nítid en l’Andante Largo, op. 5 núm. 5 de Sor –de clara inspiració mozartiana. La delicadesa i la sensibilitat amb què executà les Dotze cançons populars catalanes harmonitzades per Miquel Llobet resultà sorprenent. L’expressivitat, les respiracions i les frases tan paladejades d’El mestre o El noi de la mare, així com el lirisme, l’intimisme i els suggerents colors harmònics refermaren la posició del guitarrista lleidatà i situaren Llobet com el Mompou de la guitarra.

Un silenci escrupolós i de gairebé culte al mestre Pujol precedí una meravellosa versió d’El cant dels ocells ple d’encant i lirisme subtil. Les transcripcions de Granados excel·liren per la llum, la inspiració, la varietat expressiva, l’evocació, el sentit del ritme i la gamma de matisos. Un Carles Trepat sublim i en estat de gràcia ens demostrà que hi ha una manera diferent de captivar i seduir el públic, en un programa original que reivindicà la música popular i que era deutor dels nostres compositors. Un públic lliurat al magisteri de Trepat, l’ovacionà i li demanà fins a tres bisos.

Concert de professors del dia 23 de juliol. © Jordi Prat
Concert de professors del dia 23 de juliol. © Jordi Prat

La formació de trio que més èxit ha obtingut des de la segona meitat del segle XVIII fins als nostres dies és, sens dubte, la formada per violí, violoncel i piano, per a la qual molts compositors han escrit gran quantitat d’obres. No obstant això, molts altres autors han optat per aquesta formació amb altres instruments. Un exemple d’això el trobàrem en la primera part del concert del 23 de juliol. El Trio en Sol menor, op. 63 de Carl Maria von Weber està impregnat d’una malenconia que ho acapara tot –excepte el lleuger i viu “Scherzo”. En aquest, el violoncel no pren pas un paper subordinat com molts trios de l’època. El flautista Christian Farroni, el violoncel·lista José Mor i la pianista Astrid Steinschaden van oferir una lectura amb un bon equilibri, un caràcter sovint inquietant i una expressiva línia melòdica d’aquesta obra. Cal destacar un elegant “Allegro” quasi schubertià, un juganer “Scherzo” ple de caràcter i un romàntic “Andante” d’aparent innocència.

El Trio en Mi de Joaquim Serra és una joia. D’una bona dimensió, escrita ja amb un bon ofici i una expressivitat que sorgeix des de la primera nota, sorprèn que Serra no es prodigués en aquest camp i en canvi que sigui molt més conegut per la música per a cobla. Podríem dir que el Trio beu de la tradició romàntica germànica, però amb una dosi extra d’expressivitat i lluminositat que podrien ser clares deutores del noucentisme català. El trio format pel violinista Manel Porta, la violoncel·lista Laia Puig i el pianista Jordi Vilaprinyó n’oferiren una lectura fresca, bella i somniadora. Tot i algunes imprecisions, el primer moviment destacà per un afable i amatent pianista, les àmplies frases del violoncel i el lirisme d’un Porta –de so bell però no excessivament gran. El segon moviment –“Encalmat”– tingué un clar protagonista inicial en el somniador i expressiu violoncel de Laia Puig. La bellesa i la nostàlgia que el trio ens oferí ens corprengueren i ens feren meditar per què no es coneix prou aquesta obra. Clogué la peça un “Allegro” més enèrgic i rítmic que uneix sens dubte romanticisme i nacionalisme.

I per acabar el concert, ens esperava una obra d’una entitat cambrística de primer ordre: el Quartet en Mi bemoll major, op. 47. Inspirat per l’amor que sentia per Clara Wieck, la seva escriptura passional demana una gran brillantor tècnica a cada un dels instrumentistes. El grup format per la violinista Olga Aleshinski, el violista Emile Cantor, el violoncel·lista Laurentiu Sbarcea i la pianista Astrid Steinschaden n’oferiren una lectura que combinà eficaçment la vitalitat i el control, juntament amb una dosi d’intel·ligència. La corda proporcionà l’ambient i la situació, tot creant sensacions noves, al costat d’un piano animat que exultava energia en l’“Allegro ma non troppo”. Fou una interpretació precisa i d’alt compromís i qualitat musical, amb els quatre intèrprets lliurats a l’art de la música de cambra: tant brillants individualment com buscant la idea d’empastament i de grup per davant de tot. El “Finale” mostrà una simbiosi entre força rítmica i expressivitat realment admirable, que fou calorosament ovacionat. Un Schumann que posà el punt brillant i final a un concert de professors sempre engrescador, esperat i concorregut.