Subscriu-te

Energia incombustible i el vocabulari que no envelleix

In the middle, somewhat elevated. © Antoni Bofill
In the middle, somewhat elevated. © Antoni Bofill

UNA VETLLADA AMB WILLIAM FORSYTHE. SEMPEROPER BALLETT DE DRESDEN. Direcció, Aaron Waltkin. Coreografia, vestuari i llums: William Forsythe. Programa: In the middle, somewhat elevated (música: Thom Willems). Neue Suite (música: G. F. Händel, Luciano Berio, G. Bryars, T. Willems, J. S. Bach). Enemy in the figure (música: Thom Willems). Direcció d’assajos: Laura Graham, William Forsythe, Daniel Chait, Thierry Guiderdoni, Aaron Waltkin, Stefanie Arndt, Katherina Markovskaia, Ana-Catalina Roman, Gamal Gouda.  LICEU. 20 DE FEBRER DE 2015.

Per Clàudia Brufau

Veure obres de William Forsythe pot provocar acabar assegut a la punta del seient, literalment i metafòricament, i durant gran part de l’homenatge que li retia el Ballet de la Semperoper va ser difícil repenjar l’esquena a la butaca. Sota la direcció d’Aaron S. Waltkin, el Semperoper Ballett de Dresden –format el 1817– ha trencat les fronteres del ballet clàssic i la dansa contemporània per “definir la dansa com una culminació d’ambdues”. Aquesta perspectiva eclèctica conjuga perfectament amb la filosofia de Forsythe –Waltkin va formar part del Ballet de Frankfurt dirigit per Forsythe una temporada– i que sempre ha sostingut: “El vocabulari clàssic mai no serà vell. És la manera d’escriure’l que el fa envellir. Així que jo l’utilitzo per explicar històries d’avui.” Així doncs, el Semperoper va aterrar al Liceu amb un programa de tres obres que mostraven la riquesa de registres del llenguatge del coreògraf de Nova York, sempre explorant els límits, buscant els equilibris fora d’eix o capgirant els codis establerts.

In the middle, somewhat elevated. © Antoni Bofill
In the middle, somewhat elevated. © Antoni Bofill

La vetllada va començar amb l’emblemàtica coreografia In the middle, somewhat elevated, peça creada el 1987 per i amb el Ballet de l’Òpera de París –les coreografies de Forsythe són un treball conjunt amb els ballarins–, especialment amb ballarins que han marcat la història de la dansa recent: Sylvie Guillem, Laurent Hilaire i Isabelle Guérin, llavors joves estrelles promogudes pel llegendari Rudolf Nureiev. Malgrat ser una peça que forma part del repertori de moltes companyies, és difícil desvincular-la del repartiment original i no comparar-la amb aquell repartiment –ballarins alts, esveltíssims i amb grans extensions. El Semperoper presentava un repartiment més heterogeni, allunyant-se a primera vista de l’estètica “original”. S’ha de destacar una imponent Elena Vostrotina –ballarina principal. Més enllà d’això, la coreografia de Forsythe es mantenia en la ironia que el caracteritza. Es retrata la dinàmica d’una classe de dansa clàssica, en què el ballet es materialitza quan decideix el ballarí, que passa de caminar com un vianant a desplegar pur virtuosisme. I també es parodia l’“ecosistema jeràrquic”, que queda palès des d’un bon principi quan s’aixeca el teló i trobem un parell de ballarines –Vostrotina i Sangueun Lee– vestides amb roba d’assaig, desafiant-se amb la mirada. Tensió, caos i harmonia són l’essència d’aquest sistema en el qual sempre hi ha algú a punt de substituir el solista, sempre hi ha un ballarí/ballarina practicant els passos en un racó.

Neue Suite. © Antoni Bofill
Neue Suite. © Antoni Bofill

Amb la segona part, el Semperoper va aportar de ple el seu segell propi. Neue Suite és una sèrie de passos de dos extrets de coreografies creades entre els anys 1977 i 1990 (Händel, Berio, Singerland, New Sleep i Bach) que Forsythe ha adaptat especialment per a la companyia de Dresden. En cadascun d’aquests passos de dos, els ballarins del Semperoper s’apoderaven plenament del material coreogràfic. Des de partitures de Händel a Willems, Forsythe explora amb cada peça musical les relacions que s’estableixen entre els dos gèneres. L’evolució d’aquest arranjament culmina amb New Sleep, una gran joia coreogràfica, interpretada per uns magnètics Jón Vallejo i Chantelle Kerr, que projectaven moviment cap a totes direccions, en capgirar la percepció de l’espai i de les mateixes convencions del pas de dos. Després d’aquesta descàrrega elèctrica, Julia Weiss i Christian Bauch concloïen Neue Suite amb “Bach”, tot restablint l’ordre, per bé que sense acomodar-se en els rols tradicionals, ja que la ballarina no és portada pel ballarí de manera passiva.

Enemy in the figure. © Antoni Bofill
Enemy in the figure. © Antoni Bofill

Enemy in the figure és la peça més sorprenent, més teatral, arquitectònica i contemporània del programa; en la qual moviment, llum i espai entren en un joc de malabars amb la música intrigant de Thom Willems aportant suspens. Amb una paret de fusta ondulada col·locada en diagonal, una corda tensada i sacsejada i un focus mogut pels ballarins, els espais apareixen i desapareixen com el mateix moviment. El més captivador d’aquesta peça és el ritme sincopat, els moviments repetitius i rudes i l’exploració del carisma i la fisicitat única de cada ballarí.

El triple programa d’Aaron Waltkin va acabar provocant tantes respostes com preguntes sobre el misteri Forsythe. I és el que tenen els clàssics, que són incombustibles. El millor de la vetllada, l’energia vibrant de la companyia i la sacsejada d’Enemy in the figure. El pitjor, no poder repetir Neue Suite i no tenir l’oportunitat de veure més dansa al Liceu fins al juliol.  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *