Subscriu-te

Entre Bach i Beethoven, la complexitat de Mendelssohn

© Lorenzo di Nozzi
© Lorenzo di Nozzi

PALAU 100 PIANO. Javier Perianes, piano. Obres de Felix Mendelssohn i Ludwig van Beethoven. PALAU DE LA MÚSICA. 2 DE DESEMBRE DE 2014

Per Jacabo Zabalo

Javier Perianes és un pianista de notable presència en el panorama actual, i amb una carrera molt coherent, a més, pel que fa a enregistraments. L’últim de la fantàstica sèrie que realitzà per a la discogràfica Harmonia Mundi, dedicada a la producció de Felix Mendelssohn, es va presentar a la Sala de Concerts del Palau de la Música. Així, van ser programades tres de les peces de l’àlbum, començant per una selecció dels Lieder ohne Worte (Cançons sense paraules), compostos en èpoques diferents. Sorprenentment –o no, més aviat tot el contrari–, la praxi interpretativa va ser idèntica a la demostrada en estudi: un lirisme ben mesurat en el fraseig, comunicatiu i gairebé espontani, que com a tal esquivava el sempitern risc de la cursileria, però sense deixar de comunicar el característic pathos romàntic. També a la primera part cal destacar l’obra de Mendelssohn amb un títol que ja és una declaració d’intencions, les Variations sérieuses, op. 54; adjectiu no gens ambigu que d’alguna manera busca diferenciar l’obra –composta com a part d’un homenatge a Beethoven– dels més habituals jocs de recreació pianística. Una composició de fogosa polifonia, que Javier Perianes va executar amb la vehemència justa, exhibint una vegada més l’excel·lència de la seva digitació.

Sens dubte, la figura de Mendelssohn és més complexa del que se’ns ha venut des de la seva realitat de nen prodigi, prematurament mort. Les comparacions amb Mozart no li han fet precisament un favor, per molt que destaqués –com aquell– per la facilitat en la troballa de melodies que l’oient sent amb una naturalitat, amb una familiaritat enganyosa (ja que, certament, resulta inconcebible per a la majoria de mortals). L’interès i la recuperació de Bach empresos per Mendelssohn, així com la seva pertinença a una cosmovisió diferent –la postil·lustrada– són elements que el separen de la figura del salzburguès i que conviden a evitar tota comprensió simplista. Mendelssohn és lirisme, equilibri i també una capacitat intel·lectual, analítica, que no sempre decanta en les mateixes obres (la música incidental per al Somni d’una nit d’estiu, els quartets per a corda o les simfonies testimonien aquesta varietat). Pel que fa al recital del Palau, bona mostra de les arestes que configuren la seva polièdrica realitat va ser escenificada per Perianes a la segona part, amb el Preludi i fuga en Mi menor, op. 35 núm. 1. Tot i les evidents reminiscències bachianes, la primera secció d’aquest contrastant díptic –el preludi– s’ha d’entendre en el sentit que gairebé simultàniament Chopin donarà al seu opus 28, i això malgrat que la segona secció –la fuga– sembla remuntar-se, gairebé a manera de provocació, a la matemàtica barroca d’un Leibniz.

En realitat, l’alternança entre anàlisi i passió, la problemàtica confluència d’intel·lecte i sentiment és un fet que no deixa de sorprendre de manera més acusada encara en les composicions de Ludwig van Beethoven, compositor venerat –com se sap– per la generació de Mendelssohn. Especialment les darreres peces per a piano i els últims quartets ja evidencien aquesta estranya i irresoluble convivència. Potser perquè la sonata que Perianes va interpretar a la primera part (la Sonata per a piano en La bemoll major, op. 26) no participa plenament d’aquest acabament –que és el punt de partida d’altres–, la peça no va brillar tant com les programades a la segona part, flanquejant l’esmentat Preludi i fuga. Tant la Sonata per a piano núm. 27 en Mi menor, op. 90 com la Sonata núm. 31 en La bemoll major, op. 110 van rebre lectures de gran claredat, tot destacant especialment el segon (i últim moviment) de la primera i l’“Adagio” de la segona, sublim moviment fugat de tancament.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *