Subscriu-te

Entre dos mons

Foto: May Zircus

TEMPORADA OBC. Khatia Buniatishvili, piano. Renaud Capuçon, violí. Edgar Moreau, violoncel. Dir.: Pablo González. Obres d’Amargós, Beethoven i Nielsen. L’AUDITORI. 18 D’ABRIL DE 2015.

Per Miquel Gené

Els comentaris a la mitja part en els diversos grupets que preníem aire fora de la sala de concerts confluïen, inevitablement, en un poderós pol d’atracció, excessiu per a alguns, captivador per a d’altres, irresistible per a tots: el de Khatia Buniatishvili, impactant des del primer segon amb el seu vestit de lluentons platejats, escot pronunciat i llargs tacons, i que no ho va deixar de ser un cop asseguda al piano, amb una gestualitat exagerada i un so a estones sense contenció. Defensors i detractors, ningú no podia quedar-ne indiferent. ¿Eren aquests el lloc i l’actitud que pertocaven a una obra que, tot i ser concertant, suposa un treball a trio i en la qual, a més, el piano té un paper secundari? ¿És el seu posat de diva una actitud musical o té més a veure amb la venda dels discos que després del concert ens esperaven a la sortida? Sigui com sigui, va aconseguir captar l’atenció i les mirades de tota la sala. I més enllà d’això? Doncs que juntament amb Renaud Capuçon i Edgar Moreau van ser capaços de tirar endavant un més que interessant Triple Concert de Beethoven, en el qual vam poder viure la convivència entre dos mons oposats: el pesant i reposat caminar de l’orquestra, interessant en un inici, però que es va acabar diluint en aquesta actitud, tot estovant-se i perdent la capacitat de punxar quan la partitura ho demanava, i el lleuger, explosiu i lluminós del trio, que va saber transcendir el seu entorn i ens va portar a un altre nivell. Magnífics en els seus diàlegs, especialment violí i violoncel, tibants tots tres en els passatges d’escales i precisos rítmicament, la seva proposta es va centrar en una lectura lleugera i amb espai perquè cada membre del grup desenvolupés la seva personalitat, però sense perdre la idea de conjunt. Impressionant Capuçon en la seva capacitat per estirar la frase fins a límits insospitats, Moreau amb la seva precisió i el seu so ampli, a estones fins i tot excessiu, i Buniatishvili en els seus atacs que, si bé a vegades estaven passats de voltes, donaven al seu discurs uns relleus inesperats però suggeridors.

L’orquestra obria i tancava el concert. A l’inici, amb l’obra d’estrena: En la solitud. Homenatge a Carl Nielsen de Joan Albert Amargós, una peça en la qual l’autor busca, segons les seves pròpies paraules, el lluïment del so orquestral i en la qual constata la realitat del compositor davant la seva tasca, la qual el porta a un aïllament molt íntim. L’obra confronta diferents seccions que semblen gravitar entorn de conceptes musicals diferents: per una banda, fragments de gestos breus que configuren el discurs, amb una textura densa i un so atapeït; per una altra, passatges més oberts i amb una línia melòdica més evident, que ens remeten a sonoritats de musical i fins i tot de cinema. El vent hi té un paper preponderant, que l’OBC va saber llegir bé i interpretar correctament, amb uns metalls robustos i segurs, mentre que la corda sovint dóna forma al context. Cal destacar la bona feina en els solos del concertino convidat, Malcolm Steward, tot i que el seu so va quedar ofegat.

I la cloenda, ja amb una orquestra més relaxada i a estones brillant, amb el repàs dels quatre temperaments que fa la Simfonia núm. 2 de Carl Nielsen. Una autèntica prova de registres que l’OBC va superar amb solvència però sense brillantor, a causa d’una actitud que ens acabà deixant freds. En la lectura d’aquesta partitura, González va continuar pel camí marcat de contenció i pes, però ara sí va saber donar a l’orquestra certa volatilitat. Les cordes van mostrar un so compacte i l’empastament amb la secció de metalls va funcionar bé en el primer moviment. En el segon el diàleg entre seccions no va estar tan acurat, va quedar fragmentat. El tercer moviment ens va dur al terreny de la melancolia, encara que l’OBC ens la va presentar sense dramatisme, amb un aire més reflexiu que no pas compungit, i ben acolorida per les diverses seccions. L’últim moviment va ser un bon resum de la vetllada, amb una orquestra intentant alleugerir el seu so, però sense aconseguir-ho.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *