Subscriu-te

Entre dos pols

© www.facebook.com/orquestraobc
© www.facebook.com/orquestraobc

TEMPORADA OBC. Iñaki Alberdi, acordió. Dir.: Pablo González. Obres de Toldrà, Guinjoan i Dvořák. L’AUDITORI. 14 DE FEBRER DE 2015.

Per Miquel Gené

El concert de l’OBC del cap de setmana passat tenia dos pols clarament marcats en el programa. D’una banda, l’estrena mundial de l’última obra de Joan Guinjoan, el Concert per a acordió i orquestra, obra encàrrec de l’OBC, escrita amb l’ajuda d’Iñaki Alberdi, virtuós d’aquest instrument i intèrpret per a l’ocasió. De l’altra, la vuitena de les simfonies d’Antonín Dvořák, la penúltima del seu catàleg, anterior a la Simfonia del Nou Món, i representant canònica de l’escriptura romàntica simfònica de final del segle XIX. Enmig, l’OBC amb el seu director titular, Pablo González, encarregats de fer seu i transmetre el missatge musical.

La sessió, però, començava amb Empúries, la sardana simfònica amb la qual Eduard Toldrà guanyava el 1926 el Premi Sant Jordi. Un so, el de Toldrà, que sovint relacionem amb la llum i la transparència, aquell que en diem “mediterrani”, i que l’OBC només va trobar en les seccions on les fustes portaven el discurs, amb l’oboè solista Dolors Chiralt destacant-hi, mentre que les cordes intentaven trobar un fraseig lleuger però que s’ofegava en el pes del seu toc. Després de l’aperitiu, Guinjoan i Alberdi entraven en acció presentats per Pablo González, que micròfon en mà saludava Guinjoan, present a la platea, i donava peu perquè Alberdi expliqués la seva relació amb l’obra. I advertia el públic que el que escoltarien probablement no els agradaria, però que s’ho miressin amb bons ulls i que en fessin algun tuit. L’estètica de la composició té aromes de la música orquestral expressionista, amb Schönberg com a primer referent, encara que el concepte melòdic perd força a canvi d’una major gestualitat de les diverses seccions de l’orquestra, ben definides i actuant sovint com a blocs de so. El timbre hi és un element fonamental a l’hora de variar el color i delimitar les parts, així com ho són les variacions d’intensitat de so, veritables puntals de l’estructura dels seus tres moviments. L’orquestra va tractar l’obra amb el pes que ja li havíem vist, donant molt de cos al seu so i sabent variar-ne el color, marcant bé els gestos i generant ambients diferenciats. L’acordió d’Alberdi, però, pobrament amplificat, va quedar sepultat en aquesta massa de so, i tot i els passatges solistes que evidentment contenia la partitura, es va veure irremeiablement absorbit dins la textura de l’orquestra, a la qual va dotar d’un color especial, poc freqüent, però amb qui no va poder establir diàleg en cap moment. Un problema de balanç sonor molt greu. El vam poder gaudir, això sí, en un bis fantàstic, un fragment de Sons de la terra, obra que Guinjoan va dedicar a Alberdi el 2007. Una obra a dues veus, feta cadascuna de punts sonors que s’encenen i s’apaguen, que s’encavalquen els uns amb els altres, punts que esdevenen línies que formen un teixit de so en mutació constant. I aquí vam podem sentir un fraseig exquisit, finíssim, i gaudir del control de la intensitat del so i dels múltiples matisos del so d’Alberdi. Chapeu a tots dos. Mitja part i la simfonia.

El plantejament de González va ser clar, en l’obra de Dvořák: explotar al màxim el seu melodisme, tasca en la qual va destacar la secció de violoncels, amb molta feina i ben resolta; moure el pols a conveniència per modificar la intensitat, i deixant fins i tot que solistes i seccions en disposessin al seu aire; i explotar el gruix de l’orquestra per donar amplitud a una obra que en demana a crits. I l’orquestra va respondre al que el director li demanava: flexible i brillant en el fraseig de les melodies, no sempre precisa en el joc del rubatto, en què el pes continuava sent un llast, i àmplia en el seu rang dinàmic. El resultat va ser una interpretació de so ampli i relaxat, que deixava espai perquè els temes es desenvolupessin sense presses, i amb un vaivé mètric amb el qual l’orquestra ens mantenia actius.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *