Subscriu-te

Entre l’aparença i l’essència

Imatge d’Arabella amb Anne Schwanewilms, Ofèlia Sala i Michael Volle. © Antoni Bofill
Imatge d’Arabella amb Anne Schwanewilms, Ofèlia Sala i Michael Volle. © Antoni Bofill

ARABELLA de Richard Strauss. Alfred Reiter. Doris Soffel. Anne Schwanewilms. Ofèlia Sala. Michael Volle. Will Hartmann. Susanne Elmark. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Dir. musical: Ralf Weikert. Dir. d’escena: Christof Loy. Coproducció de la Göteborgs Operan i Oper Frankfurt. LICEU. 17 DE NOVEMBRE DE 2014.

Per Mercedes Conde Pons

Els primers acords d’Arabella d’Strauss, mentre puja el teló, són tota una declaració d’intencions del compositor alemany que, molt més enllà de retratar una escena quotidiana de la societat burgesa de la Viena de mitjan segle XIX, aconsegueix fer una crítica elegant però no per això menys ferotge d’una Europa antiquada que el 1929 viu les seves darreres raneres, a les portes d’un dels períodes més negres del segle XX, que –inevitable– canvià radicalment la manera de percebre el món: la Segona Guerra Mundial.

Christof Loy s’acosta a Arabella amb la mirada llunyana que permet la perspectiva històrica i, lluny de quedar-se en l’anècdota, tot posant el seu segell de director d’actors converteix aquesta òpera en un mosaic de personalitats individuals que lluiten per fugir de l’ofec a què els constreny la seva situació personal, social i moral.

Sort que per aconseguir això en aquesta Arabella compta amb un equip magnífic de cantants i actors que són capaços d’omplir el buit que Loy deixa sovint a l’escena quan es tracta sempre i únicament d’obrir l’ànima del seu personatge. El marc escènic, doncs, una interessant vinyeta tipus “rue del Percebe” que s’obre a la vista de l’espectador en funció d’on es desenvolupa l’acció i que es tanca quan el marc escènic sobra davant el moment intemporal que ofereix l’expressió emocional dels protagonistes.

Això, ho reiterem, no és possible d’aconseguir si no tens un equip vocal de primera línia, tant a nivell musical com escènic, i un director musical que sàpiga conduir el riu sonor que és la música d’Strauss en els moments més lírics i expansius. Per sort, al Liceu es van aplegar unes veus de primera, com són les de la soprano alemanya Anne Schwanewilms, el baríton Michael Volle i la soprano Ofèlia Sala.

Schwanewilms havia patit un esquinç en un assaig previ a l’estrena, però tot i l’anunci la soprano només ho acusà visiblement en el fet de no portar tacons i anar amb més compte a l’hora de llançar-se per terra. Schwanewilms té un cant molt rodó i molt cobert que a vegades li passa factura en l’atac als aguts, que ocasionalment queden calats. Malgrat això, el seu cant és absolutament idoni als requeriments d’Strauss i la seva Arabella va ser un retrat a cor obert d’una noia molt menys frívola del que aparentment és, conscient del sacrifici que és a punt de fer a pesar de l’amor descontrolat que comença a sentir per l’estrafolari Mandryka. Un home de camp, Mandryka, perfectament retratat per Michael Volle, que oferí una visió diferent sobre el temperamental cor indomable del terratinent i en la qual –encara que només volgués ser un exercici metafòric– sobrava l’accentuació que Loy va voler donar a l’ímpetu gelós del mascle.

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

Però la que va ser una autèntica creació, la millor de les que li hem pogut veure al Liceu, va ser la Zdenka/Zdenko d’Ofèlia Sala, tant vocalment com escènicament, amb una adequació esplèndida als turments amorosos de la noia que no pot ser noia, i amb unes prestacions vocals treballades de manera molt intel·ligent en el que era el debut de la soprano valenciana en el rol.

Un trio vocal que va estar ben secundat pel comte Waldner d’Alfred Reiter, l’Adelaide de Doris Soffel, un Matteo impetuós en la veu de Will Hartmann (el qual va patir els estralls de les inclemències vocals a què Strauss sotmetia els tenors, tot trencant la veu en el duo amb Arabella) i un trio de comtes molt solvents: Thomas Pifka, Roger Smeets i Torben Jürgens. Menció especial per a la Fiakermilli de Susanne Elmark. És un personatge juganer i més propi d’opereta, al qual Strauss dota d’una pàgina vocal pirotècnica, de forma semblant a la Zerbinetta d’Ariadne auf Naxos.

Ralf Weikert, des del fossat, va dirigir amb molt d’ofici l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu, en una partitura difícil entre les difícils, i n’aconseguí un resultat més que notable malgrat la seva incorporació tardana als assajos. Arabella no té la inspiració genial d’El cavaller de la rosa, però sí que té moments per al record, com el duo entre Arabella i Zdenka al primer acte, o el duo dels enamorats Mandryka i Arabella al segon; moments inspiradíssims que els protagonistes van aconseguir marcar amb lletres d’or dins la breu però històrica trajectòria de l’òpera al Liceu, que es va estrenar amb el debut de Montserrat Caballé en el rol i al Teatre, un ja llunyà 1962.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *