Subscriu-te

Entreteniment deliciós

© www.facebook.com/TeatredeSarria
© www.facebook.com/TeatredeSarria

LA SERVA PADRONA de G. B. Pergolesi. Sara Blanch, soprano. Manel Esteve, baríton. Roger Julià, actor. Orquestra Barcelona Concertante. Dir.: Assunto Nesse. Dir. escènica: Juan Carlos Martel. Dir. musical: Raúl Giménez. Amics de l’Òpera de Sarrià. TEATRE DE SARRIÀ. 17 DE MAIG DE 2015.

Per Marc Busquets Figuerola

De totes les obres escèniques concebudes per Giovanni Battista Pergolesi, aquest intermezzo estrenat el 1733 al Teatro San Bartolomeo de Nàpols junt amb l’òpera Il prigioner superbo és el que ha gaudit de més interès al llarg del temps. Aquesta petita òpera bufa presenta la situació d’una criada (serva) que vol arribar a ser senyora (padrona), tal com el títol indica. Així, amb una sèrie de trucs i enganys sense mala intenció aconsegueix aquest favor del seu senyor, que diu que l’ha vist néixer però amb la qual sembla que ja ha fet ús del dret de cuixa molt abans del seu casori.

No es pot equiparar La serva padrona, d’un caràcter marcadament lleuger, amb una obra de l’envergadura de Le nozze di Figaro, però sí que hi ha certs elements que recorden l’òpera de Mozart que s’estrenaria el 1786, més de mig segle més tard, tot anunciant tímidament el que havia de passar tres anys després a la Revolució Francesa. La criada que mou els fils de tota la situació, la càrrega eròtica i un senyor una mica babau a qui les faldilles el perden i que acaba sent el caçador caçat són alguns d’aquests elements que van superar la rígida censura de l’època, segurament perquè en el moment devien semblar totalment anecdòtics i no gens versemblants. No en va La serva padrona va fer esclatar la Querelle des bouffons quan es va representar a l’Académie Royale de París, tot dividint els partidaris de l’òpera seria francesa i els defensors de l’òpera còmica italiana.

© www.facebook.com/TeatredeSarria
© www.facebook.com/TeatredeSarria

Per totes aquestes raons és remarcable que els Amics de l’Òpera de Sarrià hagin triat el títol per clausurar la seva primera temporada d’òpera. Resulta deliciós poder gaudir d’una obra com aquesta en un teatre de petites dimensions com és el Teatre del Centre Parroquial de Sarrià i que, malgrat no ser contemporani de La serva padrona, ofereix un ambient ideal per a aquest tipus de repertori, tot canviant l’experiència que seria veure la mateixa obra en un gran auditori. També costa imaginar on es podria fer una òpera d’aquestes dimensions en una ciutat on només hi hagués les grans institucions culturals oficials i és per això que s’ha d’aplaudir, novament, la iniciativa d’aquest grup d’entusiastes.

Va ser molt destacable la direcció musical d’Assunto Nese al capdavant de l’Orquestra Barcelona Concertante, la qual, formada per dos violins, una viola, un contrabaix i un clavicèmbal, va aconseguir un so acurat i amb el tremp necessari per a aquest tipus de repertori. També destacable van ser les intervencions de la clavicembalista Eva del Campo durant els recitatius. A l’escenari, una parella molt solvent va portar amb energia la gairebé hora que va durar la funció i no va permetre que l’atenció decaigués: la soprano Sara Blanch va encarnar una Serpina jovenívola, tant en el pla escènic com vocal, exhibint un timbre de veu rodó i una claredat sonora ideal per al repertori; al seu costat, el baríton Manel Esteve va ser un Uberto molt complet vocalment que cantà totes les seves intervencions amb rotunditat i que oferí una visió del personatge, també a nivell actoral, menys decrèpita del que se sol presentar. El paper mut del criat Vespone va ser interpretat per Roger Julià, que durant la primera part de la funció va actuar com si fos el director d’escena –de fet, ell ho és junt amb Juan Carlos Martel–, tot indicant les entrades i els moviments dels personatges, amb bolígraf a la mà, com si estiguéssim presenciant un assaig. Fet que distreia més que no pas deia res nou a l’acció. Per sort, els mateixos personatges es van apoderar de la situació, van enviar a passeig el director tot vestint-lo de capità Tempesta i van convertir el que quedava de funció en una representació totalment d’època amb un bell vestuari, pocs elements escènics però amb tot el necessari per transmetre el que calia. Com a mostra, el públic absolutament heterogeni que omplia el Teatre de Sarrià va aplaudir espontàniament quan els dos personatges acaben junts i la serva arriba a padrona. Perquè després diguin que l’òpera s’està morint…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *