Subscriu-te

Èpica Khan

FESTIVAL GREC. Xenos. Direcció i coreografia: Akram Khan Company. Disseny de l’escenografia: Mirella Weingarten. Disseny de la il·luminació: Michael Hulls. Disseny del vestuari: Kimie Nakano. Banda sonora original i disseny del so: Vincenzo Lamagna. Dramatúrgia: Ruth Little. Text: Jordan Tannahill. Direcció d’assajos: Mavin Khoo. Interpretació: Akram Khan. Interpretació musical: Nina Harries (contrabaix i veus), Andrew Maddick (violí), B. C. Manjunath (percussió i konnakol), Tamar Osborn (saxo baríton), Aditya Prakash (veus). MERCAT DE LES FLORS. 3 DE JULIOL DE 2018.

És molt fàcil deixar-se endur pel remolí de girs, picades de peu al terra, el so dels cascavells i sobretot per l’staccato amb què clava les mans en l’aire. Akram Khan arrenca Xenos amb un solo frenèticament deliciós de dansa kathak, l’estil de dansa clàssica del nord de l’Índia, amb el qual s’ha forjat un segell indiscutible en l’escena internacional. Tot i que la seva obra és contemporània, sempre hi transpiren les arrels i la base de la dansa kathak, que es caracteritza per una precisió rítmica de peus gairebé matemàtica, moviment de braços i mans molt fluid i contrastos dinàmics molt sobtats entre velocitat i quietud.

Akram Khan a Xenos. © Jean Louis Fernandez

L’escenari decorat per acollir una recital de dansa íntim, amb dos músics tocant en directe, es transforma en un lloc més inhòspit després d’aquest primer solo de kathak. Arrauxadament magnètic, Khan ens atrapa en cada respiració en què talla l’aire i sembla que el pugui partir a miquetes. Com un tro, Khan ret homenatge als soldats indis que van lluitar a la Primera Guerra Mundial. Xenos és un viatge per una camp de batalla, on a mesura que avança l’espectacle l’escenografia dissenyada per Mirella Weingarten va prenent protagonisme.

Akram Khan a Xenos. © Jean Louis Fernandez

Un reguitzell de sogues que pengen de la plataforma inclinada en forma de turó sobre l’escenari amenacen l’ambient íntim i casolà. Un dels cascavells lligats als turmells de Khan s’enganxa a una de les cordes i immediatament tot el món quotidià –cadires, coixins– queda atrapat per la resta de sogues. Com si un cataclisme s’empassés una vida tranquil·la. Havent-se enfilat sobre el turó, Khan es lliga la corda a la cintura fins que li arriba al cor, com si es tractés d’una armilla salvavides. En canvi, és tot el contrari, una imatge premonitòria: el final s’apropa. Sobre aquest turó, un gramòfon recita els noms d’uns soldats, i de tant en tant, se senten missatges d’emergència.

© Jean Louis Fernandez

Quan apareixen il·luminats, la disposició dels músics a dalt i al fons de l’escenari és captivadora fins a la medul·la. De fet, des del disseny de llums de Michel Hulls, l’espai de Weingarten i la música original de Vicenzo Lamagna fan d’aquest espectacle una experiència sensorial extraordinària.

Quan Khan cau avall pel pendent, la zona que havia estat un espai agradable s’ha transformat en un camp de batalla amarat de terra argilosa. A la segona part es narren les fatalitats de la guerra a través de la corporalitat i la sonoritat. El cos de Khan es convulsa amb el so de les bombes, s’aixeca i d’esquenes al públic contempla els músics tocant Lacrimosa. L’imaginari i la interpretació de Khan continuen bategant èpicament a les pupil·les dels espectadors, però les escenes esdevenen cada vegada més predictibles. I en aquesta dramatúrgia lineal òbvia, sense cap gir, l’interès pel personatge i el missatge de Xenos decau. Ara bé, l’espectacle acaba amb la vivència d’una imatge èpica en viu que fa aguantar la respiració: Khan pujant per la corda de nou mentre cau una cascada de pinyes i terra. Tot i que Xenos no acaba de traçar el viatge –el llast de la guerra–, sinó a tallar i enganxar imatges i coreografies, deixa el gust pastós de terra a la mirada i el magnetisme de Khan a la pell.

Imatge destacada: Akram Khan a Xenos. © Jean Louis Fernandez

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *