Subscriu-te

Equació desigual

FeMAP. Amparo Lacruz, violoncel. Mal Pelo (Pep Ramis i María Muñoz), dansa. Obres de J. S. Bach. ESGLÉSIA DE CEURÓ. 11 D’AGOST DE 2018.

El títol del concert era suggeridor: “Bach x 3”. La incògnita de l’equació es resolia feliçment mirant el programa, més atractiu i tot que el títol: tres intèrprets interpretant les tres primeres Suites per a violoncel de Bach. D’una banda, Amparo Lacruz, encarregada de la part musical. De l’altra, la companyia Mal Pelo (integrada per Pep Ramis i María Muñoz), que hi posava la dansa.

Ballar en un entorn com la petitíssima i encimbellada església de Ceuró (al Solsonès) era tot un repte. I els Mal Pelo (que ja duen temps amb un intens i fructífer idil·li amb Bach) van saber aprofitar l’espai admirablement jugant amb cada racó i donant vida a les pedres del segle XI, i fent així que fossin ara límit infranquejable, adés confidents de mirades; ara companyes amoroses de carícies, adés teló de fons. La seva gestualitat sòbria, la netedat robusta de línies, la profunditat expressiva, el magnetisme de la presència… eren d’una bellesa admirable. Com també ho era el mateix exercici titànic de ballar quasi ininterrompudament durant bon tros més d’una hora de concert amb una calor considerable.

Mal Pelo i Amparo Lacruz a Ceuró dins el FeMAP

El Bach passat pel cos dels Mal Pelo no és, òbviament, un Bach de dansa barroca com la que teòricament invoquen els moviments de les suites bachianes: és gestualitat contemporània que traspua la influència dels grans. Potser per això la tria d’una intèrpret com Amparo Lacruz estava justificada, atès que aquesta violoncel·lista inquieta que s’ha prodigat en diversos camps i formacions no toca amb instrument ni amb criteris històrics –la qual cosa, sigui dit de passada, és una aposta que sorprèn en el marc d’un festival de música antiga com és el FEMAP.

Tal com ha posat de manifest algun crític, les versions de les Suites de Bach d’Amparo Lacruz són “personals, ni romàntiques, ni grandiloqüents, ni historicistes, buscant i aconseguint la bellesa i la fluïdesa del discurs”. Efectivament, Lacruz no sembla adscriure’s a cap línia preestablerta, però el cert és que a Ceuró el seu so va resultar excessiu per a les dimensions de l’església. Potser per mirar de pal·liar aquest efecte, el seu discurs va aparèixer massa fragmentat, amb ornamentació densa i dicció poc clara, no exempta d’algunes brutícies.

Davant la fragmentació del violoncel, els Mal Pelo construïen just el contrari amb els cossos: continuïtat de línies i un diàleg preciós entre la gravetat i la ingravidesa, amb un magnífic guió que els posava en dansa tant conjuntament com per separat (excels, per exemple, el monòleg quasi hamletià de Pep Ramis en la “Sarabanda” de la Tercera Suite, o la conversa entre els cossos i les mans dels dos ballarins en la “Giga” de la Segona).

A la sortida del concert hi havia una degustació de producte local i ecològic, amb el bon saber fer del restaurant i hotel Castell de Ceuró davant mateix de l’església. Un final dolç que va amorosir una experiència sonora i visual en què, lamentablement, els diversos factors de l’equació no estaven al mateix nivell.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *