Subscriu-te

Equilibri franco-rus

Ibercamera_Orquestra Nacional de França_Daniele Gatti_01

IBERCAMERA. Orquestra Nacional de França. Dir.: Daniele Gatti. Obres de Debussy, Ravel i Txaikovski. L’AUDITORI. 23 DE MARÇ DE 2015.

Per Josep Barcons

Després que la setmana passada Valeri Gergiev donés gat per llebre en la seva versió de concert del Tristany i Isolda al Gran Teatre del Liceu amb un Tristany i una Isolda que van obrir notables vies d’aigua a un vaixell wagnerià que gairebé naufraga, el públic d’Ibercamera va poder reconciliar-se amb la solvència habitual dels concerts de la temporada amb la satisfactòria vetllada que Daniele Gatti va brindar a L’Auditori al capdavant de l’Orquestra Nacional de França.

La direcció de Gatti, que és corpulent com ell i abunda en l’amplitud de gest, va ser precisa i efectiva. Sota les seves indicacions, la principal orquestra francesa va oferir dos chef d’oeuvre del repertori patri: La mer de Debussy i La valse de Ravel, que van sonar amb frescor, pulcritud i senzillesa, amb una claredat i ponderació del tot apol·linis. Una i altra obres –amb els veritables prodigis d’orquestració que amaguen– van sonar amb transparència i amb intervencions esplèndides de totes les seccions.

030En la segona part, la Quarta Simfonia de Txaikovski va continuar la bona tònica de la primera part. Amb potència sonora, però sense gens de feixuguesa, amb diligència i un cert distanciament respecte d’allò més passional, Gatti va fer volar l’orquestra al llarg dels prop de tres quarts d’hora d’aquesta partitura personalíssima del compositor rus. Una lectura, doncs, que sense caure mai en la fredor ni en la indiferència, sí que prenia distància respecte del drama que l’obra amaga, tot fent que l’oient no quedés mai aclaparat pel pathos i sí, en canvi, admirat per la bona administració de cada un dels paràmetres sonors posats en dansa per Txaikovski.

Per cloure la vetllada (i com una picada d’ullet al fatalisme del destí que segons Txaikovski s’amaga rere els quatre moviments de la seva simfonia), Gatti va oferir una propina verdiana en la qual l’orquestra va sonar –novament– esplèndida: l’obertura de La forza del destino. Amb Verdi, il maestro va allunyar-se una mica de l’equanimitat emotiva que havia mostrat fins al moment i va deixar anar una mica (sense perdre mai les maneres ni ser excessivament dramàtic) el temperament que s’acostuma a pressuposar en un italià (per bé que del nord) com ell.

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *