Subscriu-te

Esplèndida obertura de la Kaimerata al Conservatori del Liceu

 

Conservatori_Liceu_concerts-cambra-Kaimerata

LICEU CAMBRA. Kaimerata-Schubert. Kai Gleusteen, violí. Liviu Morna, violí. Duccio Beluffi, viola. Pau Codina, violoncel. Joaquín Arrabal, contrabaix. Isaac Rodríguez, clarinet. Josep Joaquim Sanchís, fagot. Juan Manuel Gómez, trompa. Schubert: Octet, en Fa major, D. 803. CONSERVATORI DEL LICEU. 18 DE FEBRER DE 2016.

Per Lluís Trullén

Des d’en fa cinc, la temporada de concerts Kaimerata, inscrita en la programació de cambra del Liceu, ens ofereix una sèrie de programes interpretats per professors i alumnes del Conservatori. A l’esplèndid auditori del Conservatori va tenir lloc el primer concert de la Kaimerata d’enguany, dedicat monogràficament a l’Octet de Schubert; obres com els quintets o diferents quartets del compositor vienès centraran la programació dels altres tres concerts del cicle.

El violinista i professor del Conservatori Kai Gleusteen, ideòleg de la Kaimerata, va glossar aspectes de la vida de Schubert i particularitats dels sis moviments en una petita masterclass com a preàmbul del concert davant un públic nombrós, en bona part estudiants del Conservatori. L’Octet, que té tantes similituds amb el Septet de Beethoven, va ser escrit per Schubert l’any 1824 i la seva intensitat musical, durada (prop d’una hora) i aquells aspectes musicals inequívocament vinculats al seu autor l’han elevat a la consideració d’una de les obres cabdals de tot el repertori cambrístic. Una de les principals dificultats que hi han d’afrontar els intèrprets és la que deriva dels contrastos a nivell harmònic i de les melodies que constantment brollen en una obra d’una inspiració melòdica fascinant.

Els diàlegs instrumentals són constants, els contrastos de caràcter –en una obra representativa de la Viena del moment– es mouen entre l’alegria que desplega la tonalitat de Fa major i la tenebrosa obscuritat que marca l’“Andante molto” que precedeix l’“Allegro” final. Per interpretar l’Octet cal endinsar-se en el sentit narratiu, com si en un immens lied cantat per vuit personatges, aquests ens declamessin un cicle de poemes del romanticisme alemany, font constant d’inspiració per a Schubert. I precisament va ser aquest sentit descriptiu, eloqüent, dinàmic i alhora profund el que va emanar d’una versió plena de detalls i d’una notòria categoria. El gust pel lirisme en els diàlegs entre el primer violí i el clarinet d’Isaac Rodríguez, les textures ofertes per la corda baixa i el fagot, i per sobre de tot el refinament en l’expressió van surar en una versió d’una intensa musicalitat. L’escriptura de Schubert és un prodigi quant a aspectes que fan referència a la modulació, amb uns canvis tonals quasi inversemblants que provoquen uns efectes d’una personalitat inequívoca. I aquests aspectes, els canvis de caràcter, d’expressió, d’intensitat, van aflorar en aquesta recreació tan detallista que va evidenciar els aspectes que feien referència a les modulacions i conseqüentment a les textures de color. La claredat amb què els intèrprets van desglossar els aspectes formals de cadascun dels moviments (sigui el tema en variacions com l’“Scherzo” o el “Menuetto”) i la destresa a pronunciar les frases líriques ajuden a explicar la interpretació esplèndida que es va poder escoltar d’aquesta obra mestra del llegat schubertià i de la música de cambra.