Subscriu-te

Essent i esdevenint

Peter Evans (foto d’arxiu)

SAMPLER SÈRIES-JAZZ SESSIONS. Peter Evans (solo) / Being and Becoming (Peter Evans, trompeta; Joel Ross, vibràfon; Max Jaffe, bateria i electrònica). CCCB. 17 DE DESEMBRE DE 2017.

Per Miquel Gené

Peter Evans és l’actual sensació de la improvisació de la música d’avantguarda. Les seves habilitats tècniques amb la trompeta a les mans i als llavis, així com la seva capacitat per imaginar i aconseguir timbres i textures que pocs hauríem imaginat que estaven continguts en aquest instrument, l’han situat com un creador respectat i admirat per crítics, músics i compositors. Una sort doncs, novament, que el cicle Sampler Sèries de l’Auditori de Barcelona ens el portés a un teatre del CCCB que es va omplir a vessar per escoltar la seva doble proposta: primer en solitari i després amb el trio Being and Becoming, amb Joel Ross al vibràfon i Max Jaffe a la bateria i l’electrònica.

Va ser en la seva actuació a solo on millor vam poder intuir la immensitat de l’univers que Evans habita. El seu so, gairebé sempre aferrat a un concepte melòdic, s’expandeix en múltiples dimensions i les explora de manera intensiva fins a fer-les saltar a estats evolutius que semblen a anys llum d’on ens trobem. Així passa amb el timbre, per exemple. Evans converteix la seva trompeta en un conjunt de percussió i, recollint aquesta idea, la transfigura i la porta a un so més tradicional sense perdre el contingut polirítmic. La fa ser també un instrument electrònic quan la combina amb el micròfon que engoleix amb la seva campana. I la transforma en la seva pròpia veu, una veu individual i alhora múltiple, un so primigeni que sempre pateix una evolució marcada per l’articulació dels seus llavis, amb els quals ens parla, riu, protesta, destrossa i es menja el so original; literalment, l’home es menja la trompeta per convertir-se en ella i convertir-se, junts, en una altra cosa. (Quina cosa?) La textura, aquell àmbit que sorgeix de la interacció de diferents veus i que sembla vedat als instruments melòdics, és una altra de les dimensions que Evans explora. En les seves mans i gràcies al seu virtuosisme desmesurat, aquest element apareix en la propulsió del discurs a una velocitat cada vegada més elevada, en la qual el so transcendeix el concepte de nota i es converteix en una línia indivisible que s’engreixa fins que desemboca primer en un pla, després en un feix i, finalment, només en textura feta de línies; plans i feixos que s’entrellacen a alta velocitat. Amb aquests materials, Evans construeix arcs de tensió que ens condueixen a través d’una estructura que, després d’uns 30 minuts de descàrrega intensa, arriba a un final que esdevé inevitable i necessari. ¿Difícil d’explicar i d’imaginar? Així és Peter Evans.

Sense pràcticament descans, Evans tornava a l’escenari amb el seu trio, amb el qual presentaria una aproximació totalment diferent al so. El guió escrit que cada músic portava ja ens podia fer pensar que el seu àmbit d’acció seria més reduït, com així va ser. El trio va treballar el seu discurs a través de patrons ritmicomelòdics que els serviren com a elements bàsics de relació. Un dels llocs comuns del conjunt va ser la creació de textures denses a partir de l’encaix d’aquests patrons, els quals Evans feia simplificar quan entrava a solo amb frases melòdiques. L’estructura venia marcada, en aquells moments, per canvis de densitat, però el discurs sempre conservava la idea d’encaix rítmic, sovint amb un sentit imitatiu i gairebé de persecució. Els motius acabaren esdevenint el centre de la proposta, l’element a través del qual trobar-se o allunyar-se, el fonament des del qual expandir el timbre, intensificar el ritme i contraure l’espai. També hi va haver moments per als solos de vibràfon i bateria, reminiscències del jazz que està als fonaments del trio. Potser prescindibles en una proposta basada en la interacció dels tres músics, però necessaris com a punts d’inflexió entre el moment previ i el posterior, impuls vital d’un trio flexible i altament especulatiu, difícilment abastable en la globalitat de la seva proposta, però molt gaudible en cadascun dels seus instants.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *