TEMPORADA OBC. Cor participatiu amb membres d’El Cor Canta. Director: Jordi Francés. Albert Guinovart: Tre canti di Leopardi. Felip Pedrell: I trionfi : “Trionfo d’amore”, poema simfònic. Prokófiev: Simfonia núm. 7, en Do# menor, op. 131. L’AUDITORI. 12 DE MAIG DE 2023.
Els al·licients que presentava l’últim concert de la temporada de l’OBC complien bona part de les premisses que han de constituir un seguit d’objectius prioritaris de la programació de L’Auditori. L’estrena d’una obra, la recuperació del nostre patrimoni musical i la presència d’un director emergent de qualitat contrastada coincidien en un concert en què, a més, va destacar El Cor Canta, el grup d’uns cent setanta cantaires creat arran del projecte Canta amb l’OBC organitzat per L’Auditori l’abril del 2018.
Per a aquesta ocasió, el compositor Albert Guinovart va rebre l’encàrrec de L’Auditori de compondre una obra per a l’OBC i El Cor Canta. Seguint també el relat artístic articulat en el decurs de tres temporades consecutives –“Creació”, “Amor i odi” i, en aquesta 2022-23, “Mort o retorn”–, Guinovart va escollir tres cants de Leopardi per expressar tot el sentit d’aquesta darrera estació del discurs. La poesia romàntica del gran escriptor italià ha estat curosament seleccionada per Guinovart, com el propi compositor explicava després de l’estrena, després d’haver compost els Dichterliebe sobre poemes de Heinrich Heine, els mateixos que va musicar Schumann i que van ser estrenats amb la veu de Roger Padullés al festival LIFE Victoria. Tres poemes d’una colpidora profunditat, com són Imitazione, una fulla de faig caiguda com a metàfora del destí; el sublim L’infinito, reflex de la tristor en marxar de la terra natal, i A se stesso, d’un pessimisme turmentat. Música amb l’inequívoc segell Guinovart, amb un caràcter neoromàntic on la melodia cantada en moltes ocasions per unes veus tractades en uníson per un cor curosament preparat per Elisenda Carrasco, va permetre copsar-ne tota la càrrega poètica. Música relatada amb una rellevant intimitat, amb un tractament orquestral de belles textures i que segueix l’estreta col·laboració entre compositor i orquestra iniciada amb El llarg hivern (1992), Infàmia (2000) i l’extraordinari El lament de la terra (2020); música de ressons mahlerians que precisament també semblen planar en aquesta música dedicada ara per Guinovart a la poesia de Leopardi. Composició aprofundida, de gran bellesa lírica i orquestració acurada d’un Guinovart que, d’aquí a poques setmanes, assumirà el repte de debutar en recital al Carnegie Hall de Nova York.
Si setmanes enrere l’OBC va interpretar el tercer dels Triomfi de Pedrell, ara va presentar-ne el primer, dividit en tres parts: “Le ombre e gli spiriti” (Les ombres i els esperits), “Madrigale” (Madrigal) i “Estasi d’amore” (Èxtasi d’amor). La recuperació d’aquesta obra va permetre gaudir d’una música de clars ressons wagnerians, d’una orquestració bellíssima i potent de la qual el director Jordi Francés va saber extreure el detallisme, un joc de dinàmiques controlades i efectes sempre atents a expressar-ne el sentit romàntic i líric. Moments musicals de gran bellesa, amb alguns altres moments èpics, d’altres amb els delicats ressons del “Preludi” del primer acte de Lohengrin o de les textures orquestrals de Berlioz planaven contínuament en una obra d’una bellesa musical innegable. Redescobrir I triomfi amb la reedició de la partitura ha estat una de les grans contribucions d’aquesta temporada de commemoració del centenari de la mort de Pedrell.
El treball de Jordi Francés i l’OBC es va completar amb la interpretació de la darrera Simfonia de Prokófiev, una obra que empra un llenguatge més serè, en el qual la melodia de ressons neoclàssics i el refinament dels timbres se sobreposa a les turbulències harmòniques i els conflictes temàtics de simfonies precedents. La Setena Simfonia, estrenada l’any 1957 i guardonada cinc anys després amb el Premi Lenin, posseeix una orquestració que sempre cerca la melodia com a objectiu primordial. Francés en va cuidar amb detallisme el sentit melòdic, amb moments radiants exposats amb sonoritat equilibrada i subtileses instrumentals en què fustes, percussió, piano, cordes, metall… sempre trobaven el punt just de volum per establir uns diàlegs nítids. Versió eloqüent i brillant, però alhora sempre cercant, amb la direcció de Francés, un esperit mesurat per interpretar aquest retorn al sentit clàssic que emana de la composició.
Imatge destacada: © May Zircus.
