Subscriu-te

Excel·lència espanyola en moments de transició nacional

© Xavier Santesmasses
© Xavier Santesmasses

FESTIVAL DE MÚSICA CASTELL DE CONCABELLA. Alba Ventura, piano. Obres de Mozart, Ravel i Falla. CONCABELLA (SEGARRA). 11 D’OCTUBRE DE 2014.

Per Santi Riu

Alba Ventura és un referent català dels pianistes actuals, posseïdora d’un talent, unes virtuts, una elegància i una naturalitat que la situen gairebé com a hereva de l’escola Marshall i de la irrepetible Alícia de Larrocha –que la formà i li sabé transmetre l’essencialitat de la música espanyola.

El concert que escoltàrem obria un festival que sense fer gaire fressa ha assolit enguany ja la desena edició i que permet a molts descobrir un bonic castell situat a la Segarra profunda i alhora gaudir al final del recital d’un tast de cervesa artesana i productes del país.

En una primera part dedicada al geni vienès, em vingué al cap aquella citació del gran Schnabel titllant les sonates mozartianes com a “massa fàcils per als nens i massa difícils per als adults”. I és que tocant aquestes obres, l’intèrpret queda sovint intimidat i nu davant del públic, amb uns mitjans no gens excessius però que penalitzen greument qualsevol errada o excés. I és que per moments resulta difícil fer fluir amb naturalitat una sonata de Mozart i no cohibir-te… La pianista posà les seves credencials mozartianes des de la primera nota. Amb uns tempi extrems mai forçats ni al límit, bona articulació, mínim pedal, so càlid, rodó i bon fraseig. Inicià l’“Allegro” de la Sonata en Fa major, KV 332 amb elegància i sobrietat, refinament i elegància, potser fins i tot una mica massa mesurada per a qui escriu, mentre que l’“Adagio” estigué marcat per una claredat i bellesa de so que defugia artificis i extravagàncies, tot deixant fluir la música amb naturalitat. I una línia cantabile ben expressiva i rítmica sobresortí en un contrastant “Allegro assai” que tancava la sonata.

La vigorositat i el suggeriment es trobaren a parts iguals en l’“Allegro” d’una Sonata KV 310 que aquest cop ens va atreure des de la primera nota i ens conduí fins al final de manera ben contrastada però no gens exagerada. Subtilitat, bellesa i expressivitat a flor de pell serien els adjectius que millor podrien descriure un “Andante cantabile con espressione” ben paladejat i que contrastà amb un “Allegro assai” àgil, rítmic i vigorós.

La suite raveliana Le Tombeau de Couperin –darrer treball d’aquest compositor per a piano sol– està dedicada a la memòria dels amics del compositor que havien mort lluitant en la Primera Guerra Mundial i serví per iniciar la segona part. L’àmplia paleta sonora d’Alba Ventura ajudà a trobar una diversitat de tocs i a trobar un sentit del color que proporcionà ambients i expressions ben diversos. La subtilesa, el lirisme, l’atenció al detall i l’elegància un punt aristocràtica foren presents en una audició amb moments ben aconseguits –des de la sinuosa ornamentació del “Preludi”, la claredat del contrapunt en la “Fuga”, la tendresa i gràcia de la “Forlane” o un desplegament tècnic sempre al servei de la música en la “Toccata” final.

I del món oníric del perfum francès passàrem a la música espanyola, en la qual Alba Ventura es trobà tan còmoda que creà magisteri.

La força, l’arravatament, el fraseig “castís”, una rítmica contrastant i una puixança emocional excel·liren en dues transcripcions d’El sombrero de tres picos –“Danza de la molinera” i “Danza del molinero”– que tan properes són al llenguatge flamenc i el cante jondo, mentre que una emocional “Danza española núm. 1” de La vida breve tancà oficiosament el recital.

El públic, lliurat a l’art de la pianista en un àmbit en què il·lumina amb llum pròpia, fou compensat per un brillant i tornassolat Pelele de Granados i una Danza del ritual del fuego de Falla plena de caràcter i essència.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *