DOÑA FRANCISQUITA d’Amadeu Vives. Ruth Terán, Enrique Ferrer, Vicenç Esteve, Laura Vila, Enric Martínez-Castignani, Yolanda Valero, Quim Cornet, Laura Obradors, Carles Ortiz, Marc Sala, Rosa Maria Abella. Orquestra Simfònica del Vallès. Cor Amics de l’Òpera de Sabadell. Miquel Ortega, direcció musical. Rita Cosentino, direcció escènica. LA FARÀNDULA (SABADELL). 26 DE NOVEMBRE DE 2023.
Doña Francisquita compleix cent anys i la Fundació Òpera a Catalunya volia homenatjar l’autor, Amadeu Vives, i la sarsuela més famosa de la història amb una nova producció. I el resultat ha superat totes les expectatives. Hi havia ganes de sarsuela; ho demostra el fet que s’exhaurissin totes les entrades dos dies abans de l’estrena al teatre La Faràndula de Sabadell. L’èxit ha estat aclaparador.
I no és per menys. La Doña Francisquita de Sabadell és una proposta viva, divertida, de tall clàssic però actualitzada, de qualitat musical innegable i que respecta tota la partitura d’Amadeu Vives i el llibret de Federico Romero i Guillermo Fernández Shaw, sense cap número escapçat –com es representa sovint–, fet que vam agrair profundament, ja que hi ha escenes extretes directament de La discreta enamorada de Lope de Vega que entronquen amb el més irònic de la comèdia barroca castellana.
La directora d’escena Rita Cosentino trasllada l’acció al Madrid dels anys trenta, en un ambient festiu i de barri, acolorit i amable, tot i que se li escapa una mica –o potser el defuig expressament– el tema castizo que transpira l’original. Amb tot, la direcció d’actors, l’escenografia i la il·luminació, sense ser res de l’altre món, funciona en conjunt. I això és el que compta.
Pel que fa a les veus, hi ha dos grans triomfadors, la soprano Ruth Terán i el tenor Vicenç Esteve, que amb unes veus brillants i de gran projecció deixen una mica en segon terme l’enamorat i volàtil Francisco, interpretat pel també tenor Enrique Ferrer.
Terán és una Francisquita que enlluerna per un timbre de veu bellíssim, sense estridències en els aguts, amb bones agilitats vocals, fiato, legato, canvis de dinàmiques, musicalitat i bona dicció. O sigui, ho té tot, mentre que a nivell actoral va guanyant en murrieria mentre evoluciona la sarsuela, tot esdevenint la nora que tot sogre/pretendent voldria.
El seu enamorat, de cor ardent i passions canviants, el Fernando de Ferrer, tot i un excés de vibrat en els aguts i una projecció menor que la dels seus companys, té un cant líric i melodiós com va demostrar a la famosa “Por el humo se sabe” i la seva presència escènica i vocal va guanyant enters a mesura que se succeeixen els actes.
Però qui es menja l’escenari al llarg de les prop de tres hores que dura la producció és el Cardona de Vicenç Esteve, un personatge tot humor i ironia que és un autèntic caramel.
Laura Vila va ser de bon tros la més castiza de tots, amb una Aurora Bertrana convincent, una mica estil Carmen, amb una veu potent. Els pares dels enamorats, interpretats per Yolanda Valero (Doña Francisca) i Enric Martínez-Castignani (Don Matías) van fer esclatar més d’un riure al llarg de l’obra, mentre que la resta de cantants van estar també molt encertats, especialment Marc Sala en el rol del sereno.
Miquel Ortega, al capdavant de l’Orquestra Simfònica del Vallès, que s’estrenava en aquest títol, va saber extreure el millor de les melodies d’Amadeu Vives, algunes molt conegudes, però que diumenge van sonar com noves, mentre que el Cor Amics de l’Òpera de Sabadell va destacar per una dicció perfecta i una interpretació del “Coro de románticos” cantada a mezza voce i d’una intimitat perfectament melancòlica.
En definitiva, si teniu oportunitat de veure-la al seu pas pel Fortuny de Reus (1 de desembre) o el Palau de la Música a Barcelona (3 de desembre), no us la perdeu.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
