Subscriu-te

Expectatives

L’AUDITORI SAMPLER SÈRIES. Nat Wooley’s Knknighgh. Nat Wooley, trompeta; Lotte Anker, saxos; Felix Henkelhausen, contrabaix; Dre Hocevar, bateria. TEATRE DEL CCCB. 13 DE GENER DE 2019.

La tasca de crític obliga a l’observació constant d’un mateix respecte d’allò que observa, amb l’objectiu no de suavitzar una subjectivitat de la qual no podem escapar, sinó de fer-la al més evident possible i, d’aquesta manera, més fàcilment neutralitzable per part nostra o d’aquells qui ens llegeixen. Les expectatives davant d’un concert són un escull insalvable que condicionen, de manera inevitable, la nostra escolta i valoració. La capa més superficial d’aquesta subjectivitat impenitent.

El quartet Knknighgh es presentava a les Sampler Sèries de L’Auditori amb el signe de la renovació del llenguatge del líder, el trompetista nord-americà Nat Wooley, que es basa en la poesia minimalista d’Aram Saroyan. Les magnífiques notes de Carlos Pérez Cruz al programa de mà, elaborades a partir de dues converses amb Wooley els darrers anys, ens explicaven algunes de les claus d’aquest procés i contribuïen a delimitar encara més les expectatives d’aquells qui les llegíem:

-“El quartet Knknighgh […] és fill d’aquesta experimentació de formes improvisades. Amb ell busca que els improvisadors s’esforcin a anar més enllà del llenguatge amb què se senten còmodes”.

-“A Wooley, el va atraure la idea d’aconseguir el màxim amb el mínim, petits fragments de música escrita capaços de pertorbar el desenvolupament instintiu d’una improvisació lliure convencional que permeten al músic i a l’espectador eludir la linealitat previsible”.

-“A Barcelona, hi té previst donar vida a aquesta minimalist poetry de Saroyan i també presentar les noves idees que li suggereix el dramaturg Bertolt Brecht. […] Poden anar tots a l’una […] o fer alguna cosa completament diferent […]. Un escenari inestable i estrany que afecta la manera d’improvisar, perquè aquesta tensió crea una cosa nova”.

Knknighgh són quatre persones comunicant-se durant poc més d’una hora a través d’un llenguatge que se situa entre el jazz i la improvisació lliure que m’obligo a descobrir i que massa aviat i de manera massa evident descobreixo. L’impuls inicial prové sempre d’un dels quatre instrumentistes. Pot ser una petita cèl·lula melòdica o una frase més desenvolupada. Pot ser un patró rítmic, una proposta tímbrica, una textura o soroll. Aquesta acció comporta sempre una reacció i això desferma el diàleg que cerca, en excés, la comunió, anar junts i respondre positivament a allò que proposa l’altre. Les reaccions mimètiques es donen en el nivell melòdic, però també en la cerca contínua d’una pulsació comuna, com si els músics no volguessin deixar anar aquest arnès de seguretat que els manté units.

Les dues grans peces que formaven el concert s’estructuraren en blocs delimitats formats per la idea inicial, el seu desenvolupament, al qual els músics dirigien la intensitat, i un tancament conjunt. Unes estructures que acabaren resultant repetitives i, per tant, previsibles i que em feren perdre l’interès per allò que havia de venir a continuació perquè sentia que ja ho sabia.

Els elements amb els quals el quartet bastia cadascun dels arcs tensionals sovint queien, també, en la predicibilitat i em transmetien aquesta sensació tediosa que traspua la monotonia. I tot i que el mateix Wooley justificava els processos de repetició com una part de la seva proposta minimalista (“veure de quantes maneres diferents es pot tocar la mateixa melodia”), la meva subjectivitat els deixava fora d’un concepte que, a parer meu, ha d’utilitzar la repetició per posar en qüestió i transcendir la identitat dels elements que es repeteixen, i no únicament com un joc estètic.

Entenent que estava cercant una tensió estructural que els músics no em transmetien, vaig decidir intentar introduir-me al so i deixar tota la resta al marge. Això em va permetre descobrir una idea sonora de tall molt jazzístic, amb algun estàndard traient el nas de tant en tant sobre les línies melòdiques, enriquida per l’exploració tímbrica dels quatre instrumentistes i una elaboració rítmica de conjunt molt interessant. Les capes de so que el quartet anava superposant i creuant em portaven a ambients sonors que semblaven nous, però que, de sobte, un gir melòdic o una idea rítmica ancoraven a un so que ja coneixia. Una espècie de jazz clàssic expandit a través d’aquest enorme espai que Wooley dona a la improvisació i que, ara sí, em provocava una sensació contradictòria d’estranyesa i seguretat que engrescava la meva percepció.

Un cop acabat el concert, diferents converses amb alguns assistents, tots ells músics professionals i l’opinió dels quals respecto, van fer-me adonar, meravellat, que allà on jo havia construït predictibilitat, ells havien percebut comoditat; que el que per a mi havia resultat mancat d’interès, a d’altres els havia transmès claredat; i que allò que a mi m’havia donat una sensació de monotonia, a d’altres els havia fet sentir segurs i en repòs.

Imatge destacada: Nat Wooley’s Knknighgh. ©Terekas Tomas (foto d’arxiu)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *