Subscriu-te

Experiència i experimentació

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

CICLE PALAU 100 CONSTEL·LACIÓ. Martha Argerich, piano. Gidon Kremer, violí. Kremerata Baltica. Obres de Raskatov, Beethoven, Bartók i Mozart. PALAU DE LA MÚSICA. 16 D’OCTUBRE DE 2014.

Per Jacobo Zabalo

La proliferació de joves intèrprets, molts d’ells amb formació suficient per fer el pas al primer pla del panorama musical, ratifica com de fonamental és no perdre de vista les arrels, ja que en bona mesura han propiciat que les noves generacions pugin amb l’empenta, el compromís i la qualitat que demostren cada vegada més sovint. Martha Argerich i Gidon Kremer han desenvolupat una activitat exemplar en la trajectòria respectiva com a solistes, i s’han involucrat a més en diversos projectes per a la formació de futurs talents. És el cas de la Kremerata Baltica, conjunt que va fundar Gidon Kremer ja fa gairebé vint anys, i que des de llavors ha realitzat nombrosos enregistraments, concerts i fins i tot ha donat a conèixer obres de compositors contemporanis. Sense anar més lluny, la primera de les obres programades al Palau de la Música, Cinc minuts en la vida de Wolfgang Amadeus Mozart d’Aleksandr Raskatov (composta el 1999 i gravada en un interessant disc, After Mozart, que intercala peces antigues i contemporànies). Una peça subtil, de regust mozartià genuí i molt agradable d’escoltar que va suposar l’inici d’una vetllada sensacional en què les transcripcions i revisitacions esdevingueren una constant. Va seguir aquesta peça una versió per a violí del Rondo a capriccio, op. 129 que Ludwig van Beethoven originalment va compondre per a piano. Gidon Kremer va imprimir-hi un ritme vivaç i les cordes de la seva Kremerata van seguir-lo a la perfecció. És possible que amb el pas del temps el fraseig del solista hagi perdut contundència, però la seva precisió –absolutament esmolada– continua intacta. Ja sense adaptar o modificar substancialment la partitura, simplement amb el planter reduït al màxim en la secció de vents, la Kremerata Baltica afrontà sense complexos el Concert per a piano núm. 2, en Si bemoll major de Ludwig van Beethoven. Marta Argerich, en la part solista, va interpretar-la amb concentració i vigor, molt atenta als progressos de l’orquestra. En definitiva, de manera magistral. Un terme gastat, sens dubte, però la motivació que va evidenciar, el compromís amb la formació i amb la mateixa partitura (després de tants anys i interpretacions) són certament encomiables. Una professionalitat exemplar, desplegada malgrat la incomoditat del refredat que arrossegava.

En la segona part del concert el protagonisme es va traslladar a l’orquestra, que de nou va formar només amb les cordes en la primera obra programada, el Divertimento, Sz. 113 de Béla Bartók. Una obra del 1939, que per la seva sonoritat atmosfèrica sembla anticipar la producció del seu compatriota György Ligeti. La Kremerata Baltica, que ja havia donat símptomes de ser un conjunt seriós i dinàmic, va confirmar la seva autonomia –sense director visible, en escena– i la seva versatilitat en el curs d’aquesta peça. El programa es va tancar amb una de les obres més esperades, per la raresa de la transcripció oferta en aquesta ocasió. La peça concertant que Mozart va compondre el 1778 essent a París per encàrrec de dos aristòcrates aficionats a la música (l’un flautista, el duc de Guines, i la seva filla, que tocava admirablement l’arpa) va ser interpretada al Palau d’acord amb la versió per a violí i piano de V. Kissine. Més enllà de les evidents diferències de timbre, l’adaptació als nous instruments (el piano en el lloc de l’arpa i el violí en el de la flauta, cosa òbvia d’acord amb la variable possibilitat de polifonia d’uns i altres) va comportar certes modificacions pel que fa als tempi, tot forçant la situació i esforçant-s’hi els intèrprets de manera summament interessant. Per molt brillant que sigui la digitació del piano, l’excel·lència del pessic de l’arpa és inigualable, i el so envoltant de la flauta, que sembla perdurar en l’ambient, difícilment el pot aconseguir un violí (menys encara, si és emprat d’acord amb els paràmetres tècnics de l’època de composició). La Kremerata, dirigida pel violinista, va haver d’accelerar en gran manera el ritme de la interpretació per retrobar l’equilibri de la peça mozartiana, una peça d’admirable factura malgrat els evidents tocs galants i l’aparent lleugeresa dels materials, ja des del primer moviment. És memorable l’“Andantino”, i el “Rondo” final en la versió de Kremer-Argerich va recordar l’entesa que els mateixos instruments revelen en les sonates per a piano i violí. La dificultat d’aquesta empresa valenta, amb tot, es manifesta en el majestuós esbós (un extens primer moviment) del Concert per a piano i violí, KV 315f que aquell mateix any, uns mesos més tard, realitzaria Mozart. Kremer i Argerich van topar amb alguns dels problemes de fer dialogar aquests instruments en un context orquestral, però la provatura va resultar d’allò més satisfactòria, en insuflar aire fresc a partitures ja molt conegudes. L’ovació del Palau va ser notòria, amb el públic dempeus. Els solistes el correspongueren amb diversos bisos, entre els quals destacà de nou –ho havia fet l’any anterior– una emotiva composició de Piazzolla.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *