Subscriu-te

Exposicions

© Santi Riu
© Santi Riu

ORQUESTRA SIMFÒNICA JULIÀ CARBONELL DE LES TERRES DE LLEIDA. Mateu Ferré, clarinet. Eduard Boleda, viola. Dir.: Alfons Reverté. Obres de Mozart, Bruch i Mussorgski–Ravel. AUDITORI ENRIC GRANADOS DE LLEIDA. 8 DE MARÇ DE 2015.

Per Santi Riu

Arribat a l’Auditori Enric Granados per escoltar el primer concert simfònic de l’orquestra lleidatana aquesta temporada, el primer que em sobtà fou l’exposició temporal instal·lada al vestíbul que ens oferia Eduard Boleda –solista també durant el concert– i titulada “En clau de fang”, que presentava des d’escenes musicals quotidianes fins a personatges d’aquest món als quals podríem posar noms i cognoms en escultures de fang. Una exposició interessant que ens endinsava en el món de l’art abans del concert i d’una nova exposició, la de Mussorgski i els quadres de Hartmann.

L’obertura de La clemenza di Tito, escrita el 1791 pocs mesos abans de la mort de Mozart, és una meravella d’inspiració melòdica i de frescor, que va obrir el concert en una versió amb força que permeté apreciar la bellesa sonora amb prou nitidesa i claredat, amb unes textures no gens pesants i una bona dosi d’humor però també solemnitat i elegància.

A part del Concert per a violí i el Kol Nidrei, poca cosa més coneixem del corpus de Max Bruch, que segueix uns ideals que per l’època eren gairebé anacrònics –pensem que en el moment d’escriure l’opus 88, Stravinsky componia Petruixka.

El Concert per a clarinet, viola i orquestra, en Mi menor, estava dedicat al seu fill Max Felix, que era clarinetista. És una obra clàssica amb una influència clarament mendelssohniana i que conté imaginació, inspiració i bellesa melòdica.

Eduard Boleda n’inicià l’“Andante con moto” amb un recitatiu de so bell però no gens exuberant, que fou contestat pel clarinet colorista i malenconiós de Mateu Ferré i seguit per un diàleg ben compenetrat. El líric “Allegro moderato” ens presentà un llarg duo solista ple de lirisme, sensibilitat i matisos abans de passar a un exigent “Allegro molto” imbuït d’un clima nostàlgic. L’orquestra –que inicià l’acompanyament amb una plantilla gairebé cambrística i va anar augmentant efectius al llarg de l’obra fins a proporcions simfòniques– acompanyà amb tacte, però no sempre aconseguí que ambdós solistes quedessin en primer terme.

Boleda i Ferré estigueren ben compenetrats i saberen extreure color i bellesa d’una obra que s’hauria de conèixer més i que ens recorda per moments el concert per a violí del mateix autor.

Els Quadres d’una exposició és una obra brillant i un model de música programàtica que suposa un repte per a qualsevol formació orquestral. I és que permet el lluïment dels solistes i les seccions, però també en pot deixar al descobert tots els punts dèbils. I això no és poca cosa quan entre els efectius orquestrals comptes amb els membres de l’Acadèmia-OJC –joves instrumentistes lleidatans que treballen i s’afegeixen després a l’orquestra professional per viure aquesta experiència.

L’oient té un regal extra amb els quadres, el gaudi de sentir com la sensible ploma de Ravel agafa unes tonalitats i uns colors realment d’obra mestra en què misteri, bellesa i intensitat van desfilant l’un rere l’altre.

S’inicià la “Promenade” amb una triomfal trompeta de gran brillantor, i després d’un inquietant “Gnom” i un interessant diàleg entre trompa i fustes en el segon passeig, Reverté es recreà en “El vell castell”, tot obtenint una evocadora bellesa sonora, amb una corda suau i un cant nostàlgic de fagot i saxo. I és que la batuta narrativa i extravertida mirà cap a Mussorgski en les grans sonoritats, però també a la sensualitat tímbrica que Ravel suggereix.

Bona paleta de colors en les fustes –especialment l’oboè– en “Tulleries”, amb finor i lleugeresa, o en el dansaire i àgil “Ballet dels pollets”. Tot i que haguéssim desitjat més desafiament, el diàleg entre jueus tingué una bona claredat de textures i donà pas al “Mercat”, un exercici de virtuosisme orquestral i treball entre seccions ben resolta.

Unes “Catacombae” plenes de força i misteri i un fagot que sabé plasmar amb gran ironia la caricatura de “Baba-Yaga” donaren pas a la majestuosa i solemne “Gran Porta de Kíev” amb una sonoritat rica i uns metalls imponents.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Twitter feed is not available at the moment.
Segueix-nos a Twitter