Subscriu-te

Feliç descobriment a Sarrià

© Antoni Bofill

L’ISOLA DISABITATA de Manuel García. Aina Martín. Helena Ressurreiçao. Carlos Arturo Gómez. Guillem Batllori. Viviana Salisi, piano. Dir. d’escena: Anna Ponces. Producció d’Amics de l’Òpera de Sarrià. TEATRE DE SARRIÀ. 17 DE MARÇ DE 2018.

Per Marc Busquets Figuerola

Seguint l’esperit de recerca de nous títols de cambra, els Amics de l’Òpera de Sarrià han redescobert aquesta temporada L’isola disabitata, i no pas la de Joseph Haydn, sinó la de Manuel García. I és que si la versió d’aquest títol per Haydn és avui en dia força difícil de veure, la de García, pare de la famosa cantant María Malibran, és totalment impossible. Així, en primer lloc cal felicitar els Amics per aquesta iniciativa, ja que qualsevol intent de recuperació de repertori és una iniciativa altament lloable.

Manuel García fou un prolífic tenor, compositor i productor teatral nascut a Sevilla i del qual descendeix una de les nissagues més destacables en el camp del bel canto. De la seva unió amb Joaquina Briones nasqueren: María Malibran, que esdevingué la cantant més famosa de l’època tot i que morí amb només 28 anys, Pauline Biardot, mezzosoprano i compositora, i Manuel Patricio Rodríguez García, que preservà el llegat de la forma de cant belcantista fins entrat el segle XX. García firma en aquesta òpera una partitura inspirada en Rossini, amb alguns duets i àries destacables i una música que explica bé la història. Un argument, per cert, que fascinà el públic de l’època, ja que a més de Haydn i García, s’hi aproparen molts altres compositors. En aquesta ocasió, a Sarrià, s’interpretà l’òpera amb acompanyament pianístic, tot preservant l’esperit acadèmic amb què García compongué aquesta obra en concret. Al piano estigué Viviana Salisi en una tasca molt remarcable –la d’acompanyar les veus durant una òpera sencera–, que no feu enyorar en cap moment l’orquestra, gràcies a un bon treball previ i a la capacitat de crear atmosferes diferents. És d’agrair que la producció situés la pianista a l’escenari i no al fossat o en un lateral com en altres ocasions.

© Antoni Bofill

La producció signada per Anna Ponces demostra que el món de les idees i el dels recursos no van necessàriament agafats de la mà. Així, amb una mica de sorra, unes roques i els mínims elements d’attrezzo es creava una narració perfectament explicada i clara. Del repartiment, de bon nivell general, en destacà la mezzo Helena Ressurreiçao en el paper de Silvia: es mostrà sempre adequada, tant a nivell dramàtic com vocal, amb gràcia a escena i exhibint una veu de mezzo molt interessant de colors vellutats, capaç de dotar de rotunditat el cant i a la vegada podent abordar fàcilment les agilitats de la partitura. Al seu costat, Aina Martín fou una Constanza més dramàtica, sempre ressentida amb els homes, que ella creu que l’han abandonada. En el pla vocal estigué sempre adequada en un paper que li escau bé i mostrant un bon empastament en els duets amb Ressurreiçao. Per la seva banda, el baríton Guillem Batllori exhibí una veu molt noble, amb un fraseig molt acurat i bona línia de cant. Més discret el tenor Carlos Arturo Gómez, amb una emissió ingrata.

Cal, doncs, felicitar els Amics per aquesta iniciativa i veure que aquesta temporada s’ha retornat a un nivell que semblava més oscil·lant la temporada anterior i que ens permet gaudir d’experiències noves com aquesta.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *