Subscriu-te

Feliç inici de temporada

Imatge del final de concert
Imatge del final de concert

ORFEÓ CATALÀ. COR DE CAMBRA DEL PALAU DE LA MÚSICA CATALANA (Josep Vila i Casañas, director). Josep Surinyac i Jordi Armengol, pianos. Marta Mathéu, soprano. Daniel Morales, baríton. Dir.: Simon Halsey. Un rèquiem alemany de Johannes Brahms. AUDITORI DE GIRONA. 26 DE SETEMBRE DE 2015.

Per Mercedes Conde Pons

Malgrat el pont i ser jornada de reflexió preelectoral, l’Auditori de Girona s’omplí força per presenciar el primer concert de la temporada de l’Orfeó Català i el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Un concert doblement interessant, d’una banda per l’obra escollida, Un rèquiem alemany de Johannes Brahms, que ambdues formacions interpretaran el proper dilluns, 5 d’octubre, en la inauguració del cicle Palau 100, amb l’acompanyament de la London Symphony Orchestra i sota la direcció de Vladimir Jurowski. De l’altra, per la preparació i direcció d’aquesta prèvia “cambrística” a càrrec del britànic Simon Halsey, amb qui al juny la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música va anunciar que estava en negociacions perquè esdevingués el proper director d’ambdues formacions corals a partir de la temporada 2016-17.

El Rèquiem alemany de Brahms requereix una formació coral important en nombre d’intèrprets i flexible, i, per tant, en bon estat de forma vocal. Després de les vacances estivals, abordar una obra d’aquestes característiques i dimensions no és tasca fàcil per a cap formació coral. Un Orfeó Català que en la seva unió amb el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana i uns quants reforços arribava als cent cantaires va demostrar ser capaç de posar-se a to amb rapidesa davant els reptes artístics que té pel davant.

La versió per a piano a quatre mans d’aquesta magna obra no deixa espai a la dissimulació i, si bé condensa de manera excel·lent l’estructura harmònica en una reducció musical exquisida i traduïda al piano per dos pianistes excel·lents com són Josep Surinyac i Jordi Armengol, que van ballar sobre el teclat al ritme a què els convidava el director, és important tenir en compte que com a base per a un cor d’aquestes dimensions el seu suport pot quedar curt.

Així doncs, som davant una versió en què el primer repte és el manteniment de l’afinació al llarg de la partitura: densa, extensa i exigent. Un repte assolit amb escreix i en què va tenir molt a veure la sàvia recomanació del director d’aquesta versió, Simon Halsey, de situar-se sempre vocalment en una ressonància molt alta i molt etèria. Per tant, si bé l’exposat inici del Rèquiem alemany, “Selig sind, die da Leid tragen”, no pogué amagar una certa fredor en els atacs, conforme l’obra comença a caminar, les veus de l’Orfeó i el Cor de Cambra començaren a escalfar-se i alhora a empastar-se en un so molt homogeni i d’una adequació al repertori tremendament impactant. Magnífica dicció del text, les veus sonaren espirituals quan calia i rotundes en els moments més densos, amb una menció especial a la calidesa i el vellut del so de les contralts, a la solidesa harmònica dels baixos i a la precisió en el registre agut de les sopranos.

Simon Halsey fou un mestre atent a cada inflexió i generós en els apunts de les entrades, però sobretot en la direcció de les frases, en no deixar res a la improvisació. El seu gest convida a l’expressió, i a fe que aconseguí transmetre als cantaires la seva idea d’una obra profundament humana. Alguna entrada falsa, tot i les indicacions del director, fou l’única nota discordant en una versió que, tanmateix, entenem com a assaig pregeneral del concert al Palau de la Música Catalana.

Com a solistes destacà la soprano Marta Mathéu, amb una lectura impecable i exquisida del seu instant “Ihr habt nun Traurigkeit”, en què s’aprecià la comunió musical amb pianistes i director. El baríton Daniel Morales, solista del Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana, defensà amb empenta les compromeses parts escrites per a la veu masculina, si bé li mancà una rotunditat sovint lligada a aquestes parts.

En resum, un concert que, d’una banda, serví d’aperitiu per fer agafar gana de cara al concert de la setmana vinent, i, de l’altra, que fou una bona primera presa de contacte entre cor i el director que s’espera que esdevingui el titular de la formació d’aquí a poc temps.