Subscriu-te

Fent gran allò petit

© Sara Guasteví

LA MÚSICA DEL MUSEU. Pascal Comelade (pianets). Ivan Telefunken (guitarres de joguina i altres estris). Oriol Luna (guitarra, percussió i instrumental divers). MUSEU DE LA MÚSICA. 19 DE NOVEMBRE DE 2017.

Per Josep Barcons

En un moment de la seva trajectòria en què fa pocs recitals i es dedica més aviat a fer col·laboracions, és un luxe escoltar Pascal Comelade en concert. I més, fent-ho amb la proximitat i familiaritat amb què va ser possible gaudir-ne el 19 de novembre passat a les 12 del migdia (una hora intempestiva per a un rocker com ell…) al Museu de la Música de Barcelona. Amb un aforament ple a vessar (i amb l’esforç i interès admirable dels responsables del Museu perquè ningú del centenar i escaig d’assistents no es quedés fora), es van habilitar localitats d’última hora perquè cap adult ni cap nen (i n’hi havia uns quants) no es perdessin l’actuació de Comelade.

Al llarg d’una hora Comelade i els seus fenomenals companys de banda van recórrer setze temes idiosincràtics de la seva prolífica producció: “Europe change bad”, “Black is black”, “Le fakir de la chapelle”… Ivan Telefunken i Oriol Luna amb guitarres de joguina, paelles, cassoles, regadores, maraques, claus suspeses, arpa de boca, flauta d’èmbol, melòdica, acordió… van acompanyar magníficament les mans inquietes de Comelade a sobre de tres dels seus pianets: dos Michelsonne (d’una i dues octaves i mitja) i un Kaway de cua (de quatre octaves). Uns instruments petits als quals Comelade treu tot un món de sonoritats fascinants.

Des de la joguina musical, Comelade és capaç de crear un veritable univers sonor. Per això –tot i l’aparent paradoxa– la seva actuació no podia tenir millor escenari que la sala del Museu de la Música destinada a “Els grans instruments de tecla”. Custodiades per orgues i clavicèmbals d’una monumentalitat i història notables, les joguines de Comelade (una de les quals ha estat donada al Museu) sonaven amb tota la seva amplitud. I és que –trencant fronteres: i d’això Comelade en sap un niu!– el músic conflentí fa que aquestes joguines no sonin a broma, sinó que les porta al límit de la seva tocabilitat. D’aquí ve que –per la ferocitat i entrega amb què actua– no siguin pocs els instruments que Comelade ha deixat com a inservibles al llarg dels seus quaranta anys de trajectòria: i és un d’aquests Michelssone que duen la seva empremta (amb unes quantes barres trencades i, per tant, totalment inservible…) que ha passat a engrandir la col·lecció del Museu que dirigeix Jaume Ayats.

Al llarg d’una hora que es va fer curta Comelade va anar buscant complicitats sonores amb els seus companys d’actuació. Moments màgics, d’altres de més rockers, d’altres onírics, d’altres bestials… i sempre amb una exigència i un control majúscul de les sonoritats i el discurs. I també amb l’entrega absoluta que el caracteritza i el manté amb una força magnètica que connecta –tant o més que el fet de tocar instruments de joguina– amb els nens. Al seu costat, memorable la distorsió d’Ivan Telefunken acostant la guitarra a l’amplificador de joguina, o la sensibilitat d’Oriol Luna fent –talment una Dàmaris– que tot soni… Al costat d’aquests escuders, llarga i feliç vida al cavaller de les botes camperes negres que fa gran allò petit i que porta anys expandint l’univers musical cap als confins d’allò més joguinairement imaginable.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *